Els seus ulls marrons no menteixen. Parlen massa d’una vida arrossegant terror, por i misèria. S’humitegen a l’esmentar la guerra dels Balcans, que ni tan sols aconsegueix pronunciar. Es tanquen al parlar de les pallisses que li propiciava el seu padrastre quan només tenia 10 anys. I s’obren com plats al recordar la tarda del 21 de novembre, quan un agent de la Guàrdia Urbana el va disparar al tors i gairebé perd la vida. Marjan va sortir de l’hospital divendres passat i ja torna a dormir al carrer. L’agent fa gairebé dos mesos que va tornar a patrullar. «Jo podria mirar-lo fixament a la cara, ¿ell podria fer el mateix?», es pregunta el sensesostre, ja recuperat. La Guàrdia Urbana va explicar la resposta de l’agent perquè ell els va voler atacar amb un rudimentari ganivet. Ell ho desmenteix. «Vaig veure que em seguien, que anaven contra mi, i no entenia res. Em vaig posar a córrer fins que vaig acabar exhaust. I llavors em van disparar sense cap motiu».