Tots els alcaldes han tingut present el vianant. Però una cosa és el que dicta la lògica i una altra, molt diferent, el que manen els temps, els hàbits, les modes, o el que facin les altres ciutats. Perquè l’automòbil, per exemple, va ser després de la segona guerra mundial sinònim de progrés, de modernitat. I és clar, els polítics, i per tant, els carrers, s’hi van adaptar. Fins al punt que Amsterdam, avui exemple d’urbanisme pensat per a les persones, va arribar a enderrocar barris sencers per donar cabuda a noves autopistes viàries. També Barcelona ha anat avançant. A un altre ritme, és cert. Però quan es va convertir en zona de vianants el Portal de l’Àngel, el 1973, l’alcalde Enric Masó va defensar el que llavors es va anomenar «illa de vianants». I Pasqual Maragall, el 1995, va dictar un bàndol que, amb el títol ‘En defensa dels vianants’, cridava a recuperar per al vianant «espais que a determinades vies principals es destinen amb primacia al vehicle». Tot aquest pòsit de teoria ha explotat en els últims anys, encara més amb la pandèmia. I ho ha fet de manera global, quan es parla de crisi climàtica i no de canvi climàtic, quan els joves comparteixen més que posseeixen, quan grans capitals, com París, lideren el trànsit cap a un nou model urbà.