Els veïns del bloc Venus de la Mina exigeixen una actuació urgent al degradat terrat

Amb els 750 euros que els va pagar Netflix per rodar a la seva porteria algunes escenes d’un ‘thriller’ protagonitzat per Àlex Monner van pintar l’entrada i van instal·lar els focus i les bústies. «Mira, aquests fluorescents són nous», assenyala Abel Gómez Heredia, electricista fill del bloc Venus, icona del barri de la Mina i mirall de gran part dels seus mals. Rere la porta entreoberta d’una de les vivendes d’aquest replà de l’immens edifici es veu, a contrallum, una dona gran asseguda al sofà amb una cama embenada i un home d’esquena acabant de fregar el saló. És dijous al matí i el que passa a l’interior d’aquest pis, l’olor líquid de fregar, contrasta amb la duresa de la desgavellada escala, i encara més amb el que passa només dos pisos més amunt, al terrat de la finca. L’accés al terrat per l’escala on viuen els pares de l’Abel, on aquest es va criar, està tancat amb una cadena i un candau, les claus del qual guarda Paqui Jiménez, la cara més coneguda de la lluita per la dignitat d’un edifici i de tot un barri. «Aquest és el primer problema. Això és una sortida d’emergència i tenir aquesta porta tancada és una responsabilitat, però ¿què fem?», exposa aquesta valenta dona menuda mentre obre la porta. Les escales de ferro per pujar a la teulada estan rovellades i trencades –«vigila amb això», primer avís de molts– i l’embolic de cables de fibra i telefonia són només l’avantsala del que vindrà. El terrat del Venus podria ser un lloc privilegiat. Un espectacular mirador sobre Barcelona. Rere els característics edificis de xapa beix de la Mina esquitxats de finestres forrades de roba estesa, treu la punta de la Torre Agbar. També els gratacels de Diagonal Mar, que des d’aquí semblen arrogants, i al fons, a l’altra banda, el Tibidabo, i tombant una mica més el cap les Tres Xemeneies de Sant Adrià, la seva ciutat, que des d’aquí a dalt no semblen tan altes. Però, tota aquesta bellesa que brilla a l’horitzó xoca amb la realitat del mateix terrat, ple de xeringues. El punt més alt de l’edifici maleït de la Mina amaga totes les misèries que no queda bé que es vegin des de baix, més enllà de les fronteres del barri. Entre les pedres de jardí que tapen tot el terra, a banda d’agulles utilitzades disperses per tot el terra com si fossin mines, es barregen sabates, matalassos, llaunes, bosses, mobles, fustes, tovalloles, sacs de dormir, trossos d’antena, nines, peluixos i roba, molta roba. «¿Creus que les administracions permetrien que 200 famílies visquessin aquí sota a qualsevol altre lloc? Ja els està bé que tot això sigui aquí. Si són aquí no seran a cap altre lloc que els molesti més», pregunta Paqui Jiménez. Filtracions i rates «Si tot va com ens diuen, que aquí estem tots ja molt desenganyats, molt; el pla és que els primers reallotjaments siguin el 2023. No podem continuar així fins aleshores. Han de venir a netejar-nos això ja», denúncia amb les claus del terrat a la mà la Paqui, una de les impulsores de la demanda veïnal interposada al Consorci de la Mina i guanyada. «Tenim pressa. No podem continuar així. No són només les escombraries. Són les rates i les filtracions d’aigua cada vegada que plou», afegeix l’Abel, preocupat pels seus pares. Ell va tenir un fill i va marxar, però ells segueixen allà. «Les persones grans han de ser les primeres a sortir. No les podem deixar aquí soles quan l’edifici es comenci a buidar, encara més desemparades. No podem permetre que se’ns quedi cap persona gran pel camí com ja se’ns han quedat unes quantes, que no han vist el final del Venus. No volem que siguin més», apunta la Paqui, molt cansada, no només per les jornades maratonianes –quan la deixen– al bar que regenta, a dos passos de casa seva. Un bar que és un dels punts neuràlgics de la vida comunitària a l’estigmatitzat barri, on les dones poden baixar a prendre el cafè amb llet –en vas, per descomptat– amb bata d’anar per casa i sabatilles i les seves dues entrades –el bar dona a dos carrers– sempre són plenes de dones parlant o venent roba en un carro de nadó. «La situació és clara. Volem que es compleixi el que dicta la justícia. Tenim una sentència ferma. La condemna és clara: que es reallotgi tots els veïns i ens paguin un preu just per les nostres vivendes», resumeix la Paqui, que exigeix que, mentrestant, les administracions actuïn al terrat. Plou sobre mullat (un altre cop) La pandèmia ha sigut l’enèsima fuetada per a un barri que ja va néixer condemnat. «La caiguda aquí ha sigut total. Si abans de la crisi ja teníem un 80% d’atur, imagina’t ara que ni els que treballem podem treballar. Amb la Covid es van acabar els mercats ambulants i les ajudes no arriben. Diuen moltes coses a la tele, però a l’hora de la veritat les ajudes no estan arribant. La situació és tremenda. Tremenda», prossegueix la líder veïnal, que insisteix que «les bones paraules estan molt bé, però necessitem que els canvis es comencin a notar. Que la cosa arrenqui. Ara mateix els motors estan parats i els veïns som incrèduls després de tants anys d’abandonament. Tenim por que la cosa torni a quedar en no-res, perquè no tenim cap document del nou full de ruta. Cap paper», diu. El pla de què la Paqui exigeix conèixer el full de ruta va ser aprovat per unanimitat l’11 de febrer passat pel Consorci del barri de la Mina, del qual formen part els ajuntaments de Sant Adrià de Besòs i Barcelona, la diputació i la Generalitat. Un acord en què totes les administracions es comprometen novament a enderrocar l’edifici i reallotjar totes les famílies, estudiant cas per cas la complexitat de les situacions a través d’una oficina tècnica que s’instal·larà al barri; tot plegat amb un pressupost ja compromès de 30,8 milions d’euros, i un calendari 2021-2026. L’anunci de l’actuació es va fer just abans de les eleccions autonòmiques i després d’anys de lluita per part dels veïns, a qui la justícia els ha donat la raó. Des de de la Conselleria d’Afers Socials i Famílies, que està liderant l’operació, asseguren que s’està treballant en la creació de l’oficina per tenir-la a punt tan aviat com sigui possible i poder començar a estudiar cas per cas. «Ens urgeix. Per entendre un barri has de ser al barri. Amb una vegada que vinguis no et pots amarar de tot un barri. Cada família és un món, una realitat... Som més de 200 famílies esperant i cada any que passem en aquest edifici significa més degradació. Cada any se’ns complica una mica més la vida», assenyala la Paqui, que no entén per què no poden expulsar les persones que s’han apropiat del terrat, «mentre a Espanya cada dia desnonen famílies de casa seva, fins i tot amb nens». Rere el Venus, a l’aparcament del carrer Mar, hi ha un altre petit campament, similar a l’instal·lat al terrat del Venus. Just davant l’aparcament, la gran biblioteca, un equipament aixecat en el marc de transformació del barri iniciat el 2000, igual que la comissaria. Una biblioteca que actualment està envoltada per una tanca, per evitar que les persones del campament del davant s’instal·lin al porxo, un espai ja molt degradat.

Els veïns del bloc Venus de la Mina exigeixen una actuació urgent al degradat terrat

El terrat del macroedifici que aquest febrer el Consorci del barri de la Mina va aprovar enderrocar per unanimitat en un procés que es preveu que s’allargui fins al 2026, s’ha tornat a convertir en un abocador ple de xeringues

«Han d’actuar ja, cada any que passem aquí significa més degradació, i no podem aguantar aquesta situació fins com a mínim el 2023, quan diuen que començaran els primers reallotjaments», denúncia Paqui Jiménez, portaveu dels veïns

El més llegit