La Llotja de Mar obre els seus salons als barcelonins

Set-cents anys donen per molta història, molta arquitectura i molta anècdota. Això és el que atresora entre les seves parets, a més d’obres d’art, un dels edificis més emblemàtics de Barcelona que és també un dels menys visitats: la Llotja de Mar, propietat i seu de la Cambra de Comerç, hereva de la Junta de Comerç que al seu torn ho va ser del Consolat de Mar. I això és el que es veu, s’intueix, es respira i se sent creuant les portes de la seva imponent arquitectura. Entrada que fins avui no estava franquejada a la gent corrent. Ara ho està. Dimecres i dissabtes, ampliable a altres dies de la setmana en períodes festius, la Cambra permet la visita, guiada, de la mà dels gestors culturals de Cases Singulars i sota reserva prèvia. El recorregut és un viatge per la història econòmica de Barcelona i és un passeig pels diferents estils arquitectònics que han creuat els set segles que la Llotja porta ocupant el Pla de Palau, concretament el solar on al segle XIV es penjava a la forca els condemnats de mort, i allà es deixaven per a escarment de la resta de la població. No molt lluny d’una estampa tan macabra, als porxos dels edificis de la zona, els mercaders es dedicaven a coses més materials com eren les transaccions comercials. Però el port més important del mediterrani occidental mereixia un lloc més noble per a tals menesters així que es va demanar al Consell de Cent un edifici per poder concentrar tota l’activitat comercial. Pere III va donar l’autorització, Pere de Montcada va cedir els terrenys i el Consell de Cent va encarregar la seva construcció i manteniment al Consulat del Mar. I així va començar la matrioixca arquitectònica que és la Llotja. La joia de la corona Ja que tot i que sovint se’l considera com el millor exemple del gòtic civil català, el cert és que les successives reformes l’han convertit, també, en un edifici neoclàssic. És més, si el rastre constructiu del segle XIV no va desaparèixer sota les simètriques formes del XVIII no va ser per afany de protecció sinó per falta de pressupost per fer-lo caure. Així es conserven els tres espais primigenis: el Saló de Constractacions, el Saló dels Cònsols i el Pati dels Tarongers. Aquest últim sense els cítrics que li van donar nom i corromput per l’escala imperial que es va afegir amb l’ampliació i reforma neoclàssica del XVIII, tampoc hi ha rastre de les dues capelles que van ocupar dues de les seves cantonades. La primera feta construir per Pere de Montcada per la salvació de la seva ànima i destruïda poc després. La segona, aixecada per tapar l’escàndol que va suposar la desaparició de la primera però devorada pels canvis arquitectònics del XVIII. Queden més coses del Saló de Contractacions, la joia de la corona, 971 metres quadrats separats en tres naus per arcs de mig punt peraltats sostinguts per gruixuts pilars. Ara amb parets despullades però al seu dia recobertes de marbre de Carrara i tapissos. I ara amb entrada pel Pla de Palau però antany amb accés des del carrer del Consolat del Mar. La porta principal es va canviar quan la línia de la costa va recular –al segle XIV arribava a l’actual passeig d’Isabel II- i es va aixecar la muralla. En aquell moment la gran sala acollia la Taula de Canvi –considerada el primer banc públic-, però l’espai ha tingut moltes més vides, com la de teatre –allà es va cantar la primera òpera a Espanya, en motiu de l’enllaç de l’arxiduc Carles- i la de l’estable, quan la victòria de Felip V a la guerra de successió va acabar amb el Consolat del Mar i va convertir la Llotja en caserna militar. Cereal i carn porcina L’activitat comercial de l’edifici es va recuperar amb la Junta de Comerç, creada per Ferran VI, que va donar a la Llotja una vida de docència. Sense universitat a Barcelona, com a conseqüència de la derrota del 1714, la Junta es va dedicar a obrir escoles de formació professional, entre elles, la d’Arts nobles, o sigui la Llotja en la qual s’han format tots els artistes plàstics del país, Picasso inclòs. La dada no és fútil ja que explica el perquè de les moltes obres d’art que atresora com la que es considera l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana: ‘Lucrècia morta’, peça de marbre esculpida per Damià Campeny el 1804; i salvada de la seva destrucció, via defenestració, pels exaltats que van assaltar la Llotja de Mar durant la revolució del 1868 perquè algú va recordar que l’obra representava Lucrècia, el suïcidi de la qual va acabar amb la monarquia romana al segle VI aC. Hi ha més coses per veure, com les pintures de Pere Pau Muntanya (també alumne de la Llotja) que decoren el sostre del Saló Consolat; el primer fanal de gas que va il·luminar a Espanya, i el Saló Daurat, que conserva poca cosa de la reforma que el 1911 va fer Lluís Domènech i Montaner però que encara custodia l’al·legoria escultòrica al matrimoni, obra de Campeny, realitzada en motiu de l’enllaç a Barcelona de Ferran VII i Maria Antònia de Borbó-Dues Sicílies. L’edifici el corona el Saló dels Cònsols, que malgrat el seu nom tenia la funció de magatzem al segle XIV però on en l’actualitat cada dimarts es fixa el preu del cereal i de la carn porcina. Set segles d’història.

La Llotja de Mar obre els seus salons als barcelonins

L’imponent edifici, aixecat al segle XIV com a Consolat de Mar i actual seu de la Cambra de Comerç, permet per primera vegada les visites del públic

L’espai és una matrioixca arquitectònica en el qual la reforma neoclàssica del XVIII embolcalla un dels millors exemples de gòtic civil català

El més llegit