La dona dels cinc alcaldes

Proposa quedar a la biblioteca Joan Maragall de Sant Gervasi, un recés de pau a un sospir de la plaça de la Bonanova. El Jordi li fa les fotos i ella no pot evitar el posat de controlar la llum, les finestres, l’enquadrament. Defectes de professió. Mercè Garcia ha treballat durant 40 anys a l’Ajuntament de Barcelona, els últims 30, en el servei de premsa. Ha viscut la transformació de la ciutat des de les entranyes. La dècada de l’heroïna, la preparació dels Jocs, el Fòrum, els atemptats del 2017. La dona dels cinc alcaldes es jubila i aquesta és la seva història. Va elegir la biblioteca perquè l’aposta per aquests equipaments és una de les coses, creu, que millor s’han fet. I ha escollit aquesta perquè el cognom... No pot evitar un somriure que deixa clar quin ha sigut el seu alcalde predilecte. «És genial, no em facis dir res negatiu. Tot genialitat. El recordo un dia caminant per la plaça del Pi, amb un ram de flors, somrient i sense parar de saludar la gent». De Pasqual Maragall només li venen coses bones, i algun petit retret. «Com la lletra infecta que tenia llavors i que ens costava moltíssim transcriure. Recordo que entre els Jocs Olímpics i els Paralímpics va marxar a Escòcia. Entendre les notes que enviava era impossible». Remoguda pel Che Mercè neix a Horta el 1956. El seu pare era xòfer i la seva mare s’ocupava de totes les altres coses. Té quatre germanes i aquesta nova etapa l’afronta al seu pis de la Sagrada Família. De lloguer, amb molts plans per davant, molt agraïda però sense massa enyorança. «I si tinc problemes amb el propietari, m’adaptaré en una altra banda, segur». El primer rampell polític li va brollar quan va veure per primera vegada la foto del cadàver del Che Guevara. Allò va generar un cert enfrontament amb l’educació que havia rebut a l’escola de monges. El maig del 68 la va agafar joveneta, però el poc que va poder veure a la televisió del règim també la va impactar. Després va venir el batxiller, la passió per la poesia, el coqueteig amb el marxisme. Al 82, després de diversos anys d’administrativa en una empresa de plàstics, la Mercé sol·licita un lloc de mecanògrafa. L’anunci no concretava on. Va resultar ser l’ajuntament. Va passar tres anys al districte de Sant Martí, que no tenia a veure res amb el que és ara. «Estava a atenció al públic. Venien els gitanos del barri de barraques de la Perona i em demanaven de tot. ‘Al cens no em surten tots els nens’, em deien». «Van ser tres anys deliciosos», rememora. El 1985 es va presentar a unes oposicions d’auxiliar i va acabar en Urbanisme, o sigui, que es va menjar en primera persona tota la preparació dels Jocs. Va treballar colze a colze amb el grup dels llapis d’or, els urbanistes i arquitectes que van donar forma a la profunda transformació de la ciutat. Josep Acebillo, Beth Galí, Oriol Bohigas, Jordi Farrando. Tots, recorda la Mercè, sota la batuta del regidor Josep Maria Mercè, «un home amb molta visió». El seu record d’aquella etapa destil·la nostàlgia. «Es va ajuntar gent molt potent en els temps de Maragall, i tot tenia un sentit. El canvi va arribar a tots els confins de la ciutat». Persones, no partits Al llarg cafè per rememorar la seva història, la Mercè no nomena un sol partit polític. Sí molts noms, d’un o altre grup. Tot el que recorda ho associa a un tècnic, a un regidor, a un càrrec de confiança. Es recorda, per descomptat, de Maragall, «un home que passava tres pobles del seu propi partit. O d’Acebillo, de quan es va passar dies i dies visitant Trinitat per convèncer-los que allà havia d’anar el nus viari més important de la pota nord de Barcelona. O de Jordi Hereu, que si bé no el considera un estrateg nat, sí que va tenir clara la importància d’omplir Horta Guinardó i Nou Barris d’escales mecàniques i ascensors públics. A principis dels 90, la Mercè va entrar al departament de premsa, liderat per Àngela Vinent. El butlletí informatiu que ara pot consultar-se a la web del consistori va començar llavors a arribar per fax als mitjans. Fins aquell moment, un motorista el repartia en paper per les redaccions dels diaris. Va entendre ràpid que una bona relació amb els periodistes ho faria tot més fàcil. Potser pel seu bon tracte, van decidir col·locar-la al capdavant de l’organització de rodes de premsa, cosa que implicava decidir el lloc, la il·luminació, la col·locació de les càmeres... Arribar a un esdeveniment implicava demanar-li permís. ¿On vaig? Tu allà i tu al costat. La mare superiora. Maragall és el preferit, d’acord, ¿i la resta? «Joan Clos era un bon gestor que va saber envoltar-se de gent bona, però no tenia empatia. Hereu va ser el més persona de tots, però sempre va estar mal assessorat. Xavier Trias, un home amb moltes taules, però una mica distant. I Ada Colau, una dona molt potent, que sap comunicar molt bé, però a la qual li falta un projecte més de ciutat. ¿I un consell per a algú que vulgui ser alcalde? «Fugir dels detalls i buscar una visió més general de la ciutat. Tornar a col·laborar tots junts, societat civil, polítics i tècnics. ¿Un exemple? El que van fer junts per als Jocs Maragall i Leopoldo Pomés. I que tingui en compte que ser alcalde implica menjar-se molts gripaus, merescuts o no. L’última responsabilitat no és del regidor ni del tècnic. La responsabilitat personal és de l’alcalde».

La dona dels cinc alcaldes

Mercè Garcia es jubila després de 40 anys de servei a l’Ajuntament de Barcelona.

Ha viscut el millor i el pitjor d’una ciutat a la qual li demana evitar el vol ras

El més llegit