El costat fosc de les superilles de Barcelona

Tot allò nou té unes perspectives. També l’urbanisme, que primer es presenta en forma de dibuix virtual, objectius, participació ciutadana, disseny, i després, al desplegar-se de veritat, xoca, o més aviat dit, s’enfronta, amb el món del carrer. En aquest cas amb la Barcelona real. És, de fet, un bon exercici per mesurar fins a quin punt els polítics projecten amb sentit del realisme. O per saber fins a quin punt la ciutadania transforma les coses amb els seus bons i mals hàbits. La superilla de Sant Antoni, per exemple, el paladí de la cosa, el nucli del qual beu el pla d’eixos verds de l’Eixample. Allò és un recés de pau tocat, a més, per la gràcia d’un mercat municipal. Però no deixa de ser via pública, i això significa convivència, compartir l’espai, presses. De com les persones dialoguen amb el nou urbanisme. Divendres, migdia. Hi ha un detall que ho resumeix tot. A l’entrada a la llotja pel carrer d’Urgell, la que queda més amunt, hi ha un escocell amb un formidable arbre florit. Un prunus que s’ha avançat a la primavera i que ascendeix espectacular davant el mercat. Però el forat, d’una mica menys de quatre metres quadrats, està atapeït de cigarros consumits. No quatre, ni deu. Comptats un a un en són 126. Són subjacents dues reflexions. La primera, que som una colla d’incívics. La segona, que potser la zona podria netejar-se amb una mica més de freqüència, perquè salta a la vista que tot això no s’ha fumat en un o dos dies. En els bondadosos ‘renders’ que mostren com seran els eixos verds, o en els que el 2017 exhibien la futura superilla de Sant Antoni, amb prou feines hi ha cotxes. Vagi per davant que no es pot comparar el trànsit a Sepúlveda, Urgell o Floridablanca amb el que transcorre per l’interior de la quadrícula de plataforma única. Però es manté l’estructura de vorera i calçada, tot i que pròpiament no hi ha ni una cosa ni l’altra perquè el vianant té sempre prioritat i la velocitat està limitada a 10 quilòmetres per hora. Que visualment existeixi la divisió facilita que durant tot el matí hi hagi fileres de furgonetes de repartiment distribuïdes per tot l’eix. Eterns ‘warnings’ I si no són furgonetes, també vehicles privats que s’aprofiten de l’amplada de la via (Tamarit, per exemple), que permet que passin un al costat de l’altre sense problemes. N’hi ha prou amb una bona estona per adonar-se que en molts casos no és una càrrega i descàrrega, tret que la mercaderia s’estigui entregant a peu fins a Gràcia. En molts casos, les furgos es mantenen amb els’ warnings’ durant més de mitja hora, sense cap control. El cert és que tampoc tenen massa alternatives i aquesta és una zona atapeïda de comerços i restaurants. Les parades del mercat, en canvi, no tenen problema perquè disposen de l’aparcament subterrani. A Álvaro Monge, fotògraf del diari, li passa una cosa curiosa quan acudeix a retratar l’entorn. Observa una reguera de furgonetes aparcades i pregunta a un guàrdia urbà si poden estacionar allà. L’agent titubeja i no dona una resposta gaire clara. Però als pocs minuts, per art de màgia, i després de veure que l’Álvaro carregava una càmera gran com un violí, no queda ni una furgo al carrer. Torna a ser el ‘render’ sense cotxes. El de la càrrega i descàrrega és un dels principals reptes per resoldre en el projecte de 21 eixos verds i 21 places que el govern d’Ada Colau té entre mans (un altre pot ser el dels contenidors, que no mariden massa bé amb l’entorn). Per no parlar de la ciutat de dues velocitats que crearà aquesta transformació. Les agències immobiliàries no tardaran a adonar-se’n: no serà el mateix vendre un pis a Consell de Cent amb Bruc, un encreuament qualsevol de l’Eixample, que a Consell de Cent amb Girona, on es crearà una formidable plaça. ¿Com pensa el consistori frenar o gestionar la rendibilitat privada d’una reforma pública? Grafitis i verd a mitges Veïns i veïnes ocupen bona part dels bancs i cadires distribuïts per la superilla. Hi ha moltes persones grans, sobretot dones, amb la mà recolzada en el carretó de comprar mentre practiquen aquest esport tan barceloní d’asseure’s per veure la gent passar. I de tant en tant, saludar el conegut, amb un lleu aixecament de cap i celles, o l’amic, cosa que amplia la litúrgia a uns minuts de xerrameca per posar-se al dia. Part del mobiliari urbà, de tornada a l’incivisme, exhibeix grafitis. Però res elaborat, simplement el ‘tag’, la firma amb què els amics de l’esprai marquen el terreny. També han gargotejat alguna de les taules de ciment ideals per a un ‘Gambit de dama’. Les zones verdes, tot i que seria injust endinsar-se al món de la conservació vegetal sense ser expert, podrien, com a mínim, presentar un aspecte més cuidat. Un manteniment que, no obstant, es veu enfosquit per la presència de gossos deslligats que s’hi endinsen sense que els seus propietaris es despentinin o, directament, sense que se n’adonin perquè estan mirant el mòbil. En una hora, tres gossos, dos de mida petita i un de gran com un senglar, es colen als tancats de Borrell. Dos pipins i una caca que es queden entre les plantes. I aquí no ha passat res. Netejar la parcel·la

La cara B de les superilles

Els carrers pacificats a Sant Antoni demostren que la majoria de deficiències, al marge d’un manteniment potser insuficient, s’expliquen a través de l’incivisme

Durant tot el matí, els carrers de la superilla acullen nombroses furgonetes de repartiment mal estacionades

Un dels escocells situats en una entrada del mercat s’ha convertit en un cendrer amb més de 100 cigarrets consumits

El més llegit