Les arbequines del Guinardó

Expliquen que el viatge d’anada es va fer en l’únic camió que hi havia llavors a Banyeres del Penedès, destinació d’aquell singular exili. Corria l’any 1953 i l’escena va marcar Magí Badia, llavors una criatura de 7 anys. Les màquines van arrencar una a una les nou oliveres centenàries dels terrenys del seu avi Pau al costat del passeig de Maragall i un camió se les va emportar fins al poblet del Baix Penedès en el qual la seva família tenia el tros perquè visquessin allà, al costat de les vinyes. Els arbres no podien seguir en aquells terrenys del Guinardó perquè els blocs anaven guanyant-li tot el lloc al que en un altre temps van ser camps (eren a l’actual gasolinera a la rambla Volart) i el seu propietari va decidir salvar-les emportant-se-les al poble, on han passat gairebé 60 anys, produint 400 quilos d’olives anuals. Però, més de mig segle més tard, les oliveres tornaven a molestar a la seva ‘nova’ llar. El pagès que es cuida de les vinyes dels Badia a Banyeres havia d’automatitzar el procés de recollida i les nou oliveres centenàries plantades en el marge del terreny no podien seguir allà. L’historiador barceloní Enric H. March coneixia la història –com tantes altres de la ciutat– i la va compartir amb El POU-Grup d’estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, els membres del qual senten tanta passió per la història dels seus barris com March. I el col·lectiu d’activistes per la memòria dels barris d’Horta-Guinardó va reaccionar ràpid. Si les oliveres ja no podien estar a Banyeres... ¿per què no tornaven al Guinardó? «¿Quina millor manera de recordar el passat rural de la zona que replantant les seves oliveres centenàries?», van pensar. Ho van aconseguir, per descomptat –quan es proposen alguna cosa són insistents– però no va ser tan senzill. En l’èxit de l’operació –les nou oliveres van ser replantades davant l’Hospital de Sant Pau el 25 de febrer– té moltíssim a veure la tenacitat de l’historiador Juanjo Fernández, actiu membre de l’El Pou-Grup d’estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, a qui se li va posar entre cella i cella que aquelles oliveres no podien desaparèixer i no va parar de trucar a totes les portes imaginables fins a aconseguir-ho. El primer que va fer va ser plantar-se a Banyeres amb un nom, el de Magí Badia, que sabia que era propietari de les oliveres. Va anar a l’ajuntament del poble a preguntar on vivia però li van dir que era una dada confidencial que no podien oferir-li. Lluny de rendir-se, es va dirigir al bar més antic del poble, espais on la protecció de dades sol ser una mica més laxa. Li van dir on vivia, s’hi va acostar, però va trobar la casa tancada i cap veí sabia res. Va tornar fins a quatre vegades fins que finalment va trobar el pagès que es cuidava del tros que es va mostrar molt disposat a ajudar, igual que tots els protagonistes d’aquesta història. Magí Badia va cedir els arbres a la ciutat –uns arbres que tenen un valor, també, econòmic– i el pagès es va oferir a ajudar en tot el procés (calia podar les oliveres per al trasllat). Quedava trobar un nou lloc al barri per plantar-les (el lloc original fa dècades que està construït) i pagar el trasllat, una cosa que va córrer a compte del districte que, al conèixer la història, es va posar a disposició d’El Pou per ajudar. En terra calma Finalment la terra calma per replantar les oliveres la van trobar al parterre davant l’Hospital de Sant Pau, a la ronda del Guinardó, l’únic espai en el qual podien estar tptes nou juntes i ser disfrutat pel barri. El pròxim pas serà col·locar un plafó en el qual s’explicarà la història d’aquests arbres i la seva vinculació al passat rural del territori. Malgrat que les oliveres fa més d’una setmana que són a la seva nova llar, la història encara no ha acabat. El pagès de Banyeres escriu diàriament a Juanjo per preguntar-li si les han regat. Dient-li que no vol ser pesat, però que és important regar-les cada dia ara que estan acabades de plantar. Saben que és molt difícil que tornin a ser productives, per l’estrès del nou trasllat i per la transitada nova ubicació, però l’objectiu no és que siguin productives, sinó que estiguin sanes (d’allà l’interès del pagès i dels membres del Pou, que fan guàrdia per comprovar que les reguen). Saben que el 1953 estaven aquí i que llavors ja eren arbres amb història, però ¿quanta? «Els 200 anys els tenen segur, per com tenen el tronc de recargolat. Segur», assenyala al veure les fotografies del Guinardó Antonio Vallejo, nascut fa 96 anys a Lopera, poble de la campanya de Jaén on si saben d’alguna cosa, i molt, és d’oliveres. «El meu pare deia ‘ets més vell que les oliveres d’El Setal’», recorda aquest forestal jubilat per insistir en la longevitat de l’arbre del qual parla amb autèntica devoció. «Tenia les oliveres tan ben cuidades que semblaven testos d’alfàbrega», presumeix.

Les arbequines del Guinardó

Nou oliveres centenàries del passat rural d’aquesta zona de masos tornen a casa després d’una bonica lluita veïnal

Van ser traslladades al Baix Penedès l’any 1953 per deixar pas a la construcció dels blocs

La setmana passada van tornar al barri per no desaparèixer amb la mecanització dels camps que les van acollir

El més llegit