Dimecres toca copistes al Museu Picasso. Copiar és la millor manera d’aprendre a pintar. O ho era. Goya i Rubens van aprendre copiant quadros de Velázquez, Ticià, i El Greco. I el mateix va fer Picasso abans de ser Picasso. Va copiar. Tot i que ja format va deixar de fer-ho per passar a amarar-se de les millors destreses dels seus companys per després regurgitar-les en grau superlatiu. Als que copiaven als museus, amb cavallet i pinzell, se’ls deia copistes. En queden pocs. O més ben dit, queden pocs museus que ho permetin. El Prado n’és un. Va néixer perquè els artistes en potència emulessin els consagrats. De fet, al principi no obria per al públic sinó només per als copistes –copiadors es deien llavors–.