Iñaki López de Viñaspre: Barcelona s’ha de tornar a reconstruir.

¿On va Barcelona? Barcelona és una ciutat creativa, potent, disruptiva, meravellosa, possiblement desorganitzada... Encara viu dels rèdits del 1992. ¿I ara, on va? Ara està perduda. Els barcelonins han renunciat a l’activisme. Els agents socials reals estan adormits i s’han perpetuat els institucionals. Són els representants veïnals, empresarials, les associacions de comerciants o els agents polítics. Els veritables agents de desenvolupament d’aquesta ciutat han de ser d’altres. Barcelona s’ha de tornar a reconstruir. ¿A què es refereix? Hi ha un tap entre les administracions, l’ajuntament, la Generalitat, la diputació, i els agents socials i institucionals, els sindicats, les associacions de veïns, empresarials, comerciants. ¿Ningú se’n salva? La misèria d’aquesta ciutat és una expressió de la mediocritat col·lectiva. Durant 200 anys la classe obrera contrarestava els poders públics, la burgesia. Avui han desaparegut aquestes forces de pressió o han renunciat i els agents polítics van per lliure. Pobra classe política. Són pollastres escapçats que no tenen amo. ¿Qui liderarà això? Ningú. ¿On anem? Els barcelonins som més macos que l’hòstia. Tots som bonistes, tots som bons, a tots ens agrada la bici. Tots reciclem les escombraries. Tots som bons pares de família. Tots som molt enrotllats. I malgrat tot no tenim un compromís actiu amb un model de lideratge de ciutat. És la nova religió del segle XXI, ser bona gent. La bona gent quan no assumeix compromisos socials, comença a no ser bona gent. El seu negoci és també a Madrid. A Barcelona hem elaborat un discurs molt complicat amb el turisme. Se sent dir ‘no ens interessa el turisme’. ‘Nosaltres vivim bé sense el turisme‘. Pot ser interessant la reflexió, però ¿de què viurem? De les noves tecnologies, et diuen. O sigui, Barcelona serà Silicon Valley, el referent de les noves tecnologies d’Europa. I ¿on és el lideratge? ¿I les escoles? ¿On és el talent retingut? Ajuntem garatges i fàbriques antigues per ficar-hi gent per viure com becaris. ¿Aquest és el model? Caldrà transformar-lo per trobar solucions, però no diguem que el turisme és el nostre enemic. També tenen restaurants a Anglaterra, Mèxic, Argentina, Holanda, Portugal. Hi ha països que han adoptat mesures per sostenir les empreses el temps que sigui necessari i països que no. La seva gent de Londres, per exemple, ¿com està? Confinats, però l’empresa està sostinguda per l’Estat, com totes les empreses. Protegits fins al 80%, i et paguen l’IBI. A Amsterdam i Porto, el mateix. ¿Els tracten millor a Madrid? A Madrid s’ha adoptat una política de no criminalització de la restauració, on les mesures de seguretat són molt estrictes. Hem pogut continuar funcionant. Els nivells epidemiològics de Madrid són desorbitats. Bastant semblants als d’aquí. Els contagis no es produeixen en la restauració, es produeixen en l’àmbit familiar i en espais d’aglomeració. No és normal que El Corte Inglés estigui obert, el Liceu ple i els restaurants tancats a dos quarts de quatre. El catolicisme català té una mica de calvinista. Això que t’ho passis bé és molt lleig, amb el que tenim a sobre no pots passar-t’ho bé. Els restauradors planten cara al Govern amb una demanda. Ja som més de 2.000, arribarem als 6.000. És una demanda molt senzilla, reclamem quantitats sobre el diferencial de resultats entre els últims tres anys i el 2020 i el 2021. No entrem a discutir si és correcte o no que restringeixin les activitats. L’Estat està trencant les regles del joc i ha de cobrir o solucionar aquest sistema. És una demanda de quantitats. Assumim que acabarem al Suprem. El camí serà llarg. Sí, però serà un camí de dignitat. Plantem cara després d’un any seient a totes les taules possibles, municipals, autonòmiques, nacionals... escoltant les bones paraules dels nous sacerdots, els especialistes en sanitat... José Andrés va dir que els restaurants sobreviuran, però no quants sobreviuran. Continuarà endavant la gent ben organitzada, amb conceptes sòlids, sense deutes o que no estigués endeutada excessivament abans d’aquesta pandèmia. ¿Allò del restaurador ric era fals? Aquest negoci mai ha sigut per fer-se ric. Mai un empresari de la restauració s’ha fet ric. Alguns estalvis devien tenir abans del desastre. Estalvis, com qualsevol que treballa 14 hores al dia durant molts anys. És un negoci vocacional... Si vols fer-te ric, un restaurant és el pitjor. Sagardi Barcelona va repartir menjar a l’inici de la pandèmia. Van ser dies molt intensos. Vam tancar de cop 35 restaurants a sis països diferents, amb legislacions diferents... La nostra gent tenia ganes d’ajudar. Durant un mes i mig vam donar 3.600 àpats diaris. Vam trobar un munt de cases d’avis sols, majorment dones. Tornem al principi. ¿On va Barcelona? Barcelona necessita una revolució ideològica, en què ens deixem de dogmes, ens sacsegem el bonisme. Cal aconseguir que aquesta ciutat sigui interessant per als nostres fills. O acabaran emigrant. Serà un fracàs. Hem d’aconseguir que els nostres fills puguin disfrutar, viure bé, desenvolupar la seva activitat, ser creatius i desenvolupar el que els ha donat la societat. I si no hi ha espai per això, som uns fracassats. Som corresponsables del model de ciutat que estem deixant a les noves generacions. ¿A què volem que s’assembli Barcelona? ¿A Estocolm o a Vic?

Iñaki López de Viñaspre: Barcelona s’ha de tornar a reconstruir.

Amb 35 restaurants en sis països, l’ideòleg del grup Sagardi observa desolat la ciutat que va triar per viure fa tres dècades. Amb 2.000 empresaris més de tot Espanya, reclama al Govern ajudes econòmiques de veritat.

El més llegit