Exiliat a Madrid per un desnonament a Barcelona

Als 80 anys, Francisco Sánchez explica els fets com qui explica un malson. No n’hi ha per a menys. Va sortir un matí de casa a fer una gestió i, al tornar, es va trobar que li havien canviat el pany. «Els tres panys», puntualitza. Va passar a Barcelona el febrer del 2020, després que un fons inversor estranger adquirís la finca, al carrer de Maignon, al costat de la plaça de Lesseps. Gairebé un any després, ho recorda per telèfon des de Madrid, on el seu germà li ha donat empara. «Jo el que vull és tornar a Barcelona, Barcelona és la meva vida. Hi vaig arribar amb 17 anys, imagina’t. Ara veig els nois de 17 anys i penso, ¡però si era un nen!», explica aquest cambrer jubilat, desnonat a traïció i a la seva edat, després d’haver treballat i pagat el lloguer tota la seva vida, una vida de novel·la (i no només per aquest episodi). Vivia a l’edifici des de l’any 1975 –amb un contracte indefinit de renda antiga– i ni tan sols el van deixar entrar a recollir les seves coses. «Quan van executar el desnonament no només tenia el lloguer en regla, sinó que havia pagat fins i tot el mes següent, ja que consignava els diners al jutjat de tres en tres mesos i el tenia pagat fins al març», assenyala Lluís Humet, el seu advocat que posa context al complex i a estones increïble cas. El Francisco consignava el lloguer al jutjat des de feia dos anys, el febrer del 2018, des que la immobiliària va deixar de cobrar-li el lloguer al considerar que el seu contracte havia finalitzat. La intenció dels compradors de la finca era tirar-la a terra i construir de zero un edifici molt més alt. Més car. Per intentar fer-lo fora es van acollir al fet que el 2002, fa també gairebé 20 anys, el Francisco es va mudar de l’àtic a la vella casa de la portera. «En aquell moment estava a l’atur i els antics propietaris, dos germans amb qui m’avenia, em van proposar passar als baixos per pagar menys. Llavors pagava 28.000 pessetes i passaria a pagar-ne 10.000 o 15.000, però em pagaven l’aigua. Ho vaig acceptar i vam firmar un paper, els dos germans i jo, en el qual quedava clar que no era un nou contracte, sinó un annex a l’original, de 1975», prossegueix Francisco, que va ser desnonat sense ni tan sols ser conscient que el procés estava en marxa. El dia que el jutjat va anar a entregar-li la denúncia a casa no el van trobar. Van deixar una notificació a la bústia comunitària de l’entrada que Francisco mai va trobar. «Em donen la raó, però ¿de què em serveix?» Després de l’esperpèntic desnonament, va presentar un incident de nul·litat d’actuacions que, amb el tancament dels jutjats pel coronavirus –la pandèmia va esclatar poques setmanes després– no es va resoldre fins al setembre. Quan ho va fer, el jutge va donar la raó a Francisco i va declarar el procediment de desnonament nul, però Francisco seguia sense casa. «Em donaven la raó, però ¿de què em servia?», reflexiona. El seu advocat va demanar al jutge que requerís a la propietat que li tornés la vivenda al declarar nul el desnonament –lògic–, i aquest ho va fer, però la propietat va respondre dient que el pis era inhabitable, com mostraven en imatges (havien tirat els sostres a terra i foradat les parets). La resposta del jutge a aquest fet resulta encara més sorprenent: «La declaració de nul·litat té mers efectes declaratius» i «aquest jutjat no té mecanismes jurídics per executar una reintegració de la possessió». «Va ser el jutge el que va treure el Francisco de la vivenda, però ara li diu que no té mecanismes per retornar-l’hi», indica Humet, que està preparant una altra demanda per intentar desencallar l’assumpte. «L’edifici estava perfecte» «L’edifici estava perfecte, perfecte –insisteix–; l’han destrossat ells perquè la seva intenció era enderrocar-lo i encara no ho han pogut fer perquè l’ajuntament no els ha donat la llicència de demolició», assenyala el Francisco, que en els últims anys de la seva vida laboral va treballar als antiquaris del Bulevard Rosa. «Hi vaig estar 11 anys. Abans havia sigut cambrer i treballador en la indústria tèxtil. He sigut un inútil molt útil», diu fent broma. . Després del desnonament, el Francisco es va instal·lar provisionalment en un hostal molt a prop del seu pis, a Gràcia, que va haver de deixar perquè va tancar, com els jutjats, amb la crisi de la Covid. Es va instal·lar després a Sant Fost, a casa d’un familiar, però era un matrimoni també gran i no podia quedar-se allà, entrant i sortint pels judicis (quan es va reactivar la justícia), i posar-los en risc, així que va buscar una altra pensió fins que va acabar el judici, i finalment va acabar a Madrid, a casa del seu germà. «En les primeres negociacions amb el fons inversió m’oferien 30.000 euros perquè me n’anés. Em van dir que eren prou diners per pagar el lloguer de per vida, ja que amb l’edat que tenia viuria poc», recorda Francisco enfadat, a qui li van venint flaixos de tot aquest malson que encara no ha acabat. Fonts del districte de Gràcia apunten que el fons inversor que va comprar la finca del Francisco va sol·licitar una llicència de demolició el 2018, permís que no li va ser concedit al quedar un inquilí a l’edifici. Després de la victòria –agredolça– del Francisco als tribunals, el consistori va fer una inspecció tècnica a la finca –destrossada– i va obrir un procediment de disciplina urbanística «per falta de manteniment de l’immoble». En paral·lel, el Francisco va entrar a la taula d’emergència i es va tramitar «de manera favorable» l’adjudicació d’un pis social, que encara no ha arribat.

Exiliat a Madrid per un desnonament a Barcelona

Un matí de febrer del 2020, aquest octogenari va sortir a fer una gestió i, al tornar, li havien canviat el pany. Havia sigut desnonat pel fons inversor que va comprar la finca.

El jutge finalment li ha donat la raó i ha declarat nul el desnonament, però aquest cambrer jubilat no pot tornar a casa seva, ja que ha sigut destrossada.

El més llegit