La ciutat és un gran cementiri. Així va ser. Però que ningú s’espanti. La sentència obeeix al fet que des de temps remots el pla de Barcelona ha estat ocupat en una mesura o una altra. No cal dir que tots els que han mort o viscut per aquests verals han sigut enterrats aquí d’una manera o una altra. I aquí segueixen. Així, passejar per la zona que s’obre entre la Via Laietana i el passeig del Born és trepitjar necròpolis paleocristianes. Al subsol de la plaça d’Antoni Maura, per exemple, hi ha una tomba que es creu que podria haver allotjat un bisbe per la seva ornamentació. No és visitable, però es manté. Tot i que no totes les zones pretèrites de descans etern han tingut tanta sort. Algunes han desaparegut sota els fonaments del progrés: poc queda del que va ser el cementiri jueu medieval a Montjuïc, ara Camp de Tir i Mirador de l’Alcalde amb paviment que inclou una estrella de David com a memòria. I d’altres, han vist només temporalment la llum: durant la construcció del pàrquing del Born es va trobar una ‘maqbara’, una necròpolis musulmana, amb 20 sepultures mirant a la Meca, però que fos l’única que es coneixia (i coneix) a Barcelona no va evitar que hi tiressin terra a sobre. Eren temps preolímpics de poca sensibilitat arqueològica i molta necessitat urbanística.