JA Bayona plora el ‘cinecidi’ de Barcelona

Al cine Urgell, per tot el que va fer per la parròquia cinèfila de Barcelona, encara el ploren de tant en tant, com acaba de passar just ara, set anys després que el projector il·luminés per última vegada la pantalla. La missa en memòria del difunt l’ha oficiat aquesta vegada el cineasta Juan Antonio Bayona, per qui l’impossible ha sigut veure que d’aquella colossal sala, que va arribar a ser la més gran la ciutat, amb 2.324 seients quan es va estrenar i 1.823 després, quan es va reformar perquè el públic estigués més còmode, s’exhibeixen mitja dotzena de butaques a l’entrada i als passadissos del supermercat Bonpreu que actualment ocupa els baixos i el soterrani del número 29 del carrer d’Urgell. Lo que queda del cine Urgel de Barcelona: tres butacas en el super que ahora ocupa su lugar. En su día Barcelona llegó a ser la ciudad del mundo con más cines tras New York y París. En los últimos 10 años se han perdido salas, distribuidoras, productoras y revistas de referencia. pic.twitter.com/SrbuYpaoqa — JA Bayona (@FilmBayona) 4 de enero de 2021 Bayona, que quedi clar, no té res a objectar contra el dret a vendre peix al mateix lloc on un dia es va exhibir ‘Tiburón’, cosa que no deixa de tenir el seu què, perquè els supermercats, segons es miri, són vanitosos monuments a qui creu que ocupa el cim de la cadena tròfica del regne animal, o sigui, nosaltres, quan Spielberg ja va deixar clar el 1975 que potser no era així. El que entristeix Bayona no és que Bonpreu hagi tingut el bon cor de reservar un espai per a la memòria, sinó que, tal com ha tuitejat en una rauxa de nostàlgia el director d’‘El orfanato’ i ‘Jurassic World’, «Barcelona va arribar a ser la ciutat del món amb més cines, després de Nova York i París» i que «en els últims 10 anys s’han perdut sales, distribuïdores, productores i revistes de referencia». La reflexió de Bayona ha donat peu, com era previsible, a un catàrquic reguitzell d’emocions i, qui més qui menys, ha respost amb un repàs del que ha passat en aquesta ciutat i moltes altres d’Espanya. Va morir el Fantasio del passeig de Gràcia i avui és un negoci de Benetton. Va caure l’Alcázar de la rambla de Catalunya (un verb ben oportú, no em diguin que no) i va ocupar l’immoble La Casa del Llibre. Un dia es va tapiar el cine Rex i així segueix, per a gran plaer dels grafiters furtius. Barcelona, i és veritat el que diu Bayona, va ser una ciutat amb una alineació de cines fenomenal en quantitat, però també en qualitat, una cosa que corre el perill de caure en l’oblit, i tot gràcies que Pedro Balañá, al capdavant de la cadena de sales d’espectacles que es deia com el seu cognom, va contractar un interiorista perquè els cines de la seva propietat fossin únics i distingibles dels altres. Aquest home era Antoni Bonamusa, un home que va ser als cines de Barcelona el que Rafael Guastavino a l’arquitectura de Nova York. Cuidava tots els detalls, des de l’entrada principal al cortinatge de la pantalla. El vestíbul principal del Club Coliseum era elegant com una Katharine Hepburn. El pati de butaques del Rex semblava, com T.E. Lawrence va dir del desert de Wadi Rum, «immens, com tocat per la mà de Déu», comparació que ve al cas perquè allà, al número 463 de la Gran Via, es va reestrenar el 1989 la còpia restaurada de ‘Lawrence d’Aràbia’. L’Aribau, als seus crepusculars 58 anys d’edat, llueix com una Gloria Swanson en el paper de Norma Desmond. No obstant, a saber per què, el cine més fetitxe de tots els morts a Barcelona és l’Urgell, potser perquè el seu adeu va coincidir en el temps amb una desaparició en sèrie de botigues icòniques de la ciutat durant la primera meitat del decenni que ara s’acaba, un comercicidi en què van morir Vinçon, la meitat del colmado Quílez, el Musical Emporium, l’Indio, la farmàcia Vilardell, la camiseria Bonet i una llista que encara continua. En aquell clima de funeral permanent, l’adeu de l’Urgell va ser molt sonat. Els grans cines desapareixien, però no com a víctimes de Netflix i els seus competidors, com molt alegrement s’afirma actualment, sinó en mans de la modernitat de les multisales dels centres comercials, l’antítesi de l’esperit Bonamusa, ja que algunes fins i tot tenen el mal hàbit de buidar la platea, un cop acabada la sessió, per una porta posterior, sense glamur ni res que se li assembli. La mort de l’Urgel Cinema (amb una sola ela, per a pena dels que es van emportar com a record les lletres) va ser el maig del 2013 i el seu cadàver, si és que així se’n pot dir, es va vetllar fins al 2017. Després de l’última sessió, la sala ni tan sols es va escombrar. Les crispetes es van quedar a terra i als seients fins que Bonpreu va arribar a la conclusió que aquell local gegant seria formidable per als seus productes. Va ser llavors quan va passar una cosa molt de pel·lícula. Els que un dia van ser espectadors van voler conservar-ne un record. Es van salvar així nou lletres d’URGEL CINEMA, trossos de la cortina, cartells, algun llum i unes quantes butaques. La cadena de supermercats no va ser insensible a això. Va permetre que qui volgués un record se’l pogués emportar a casa i, en un perfecte ‘the end’, va conservar unes quantes butaques perquè decoressin el seu nou establiment. A causa de la Covid, aquests dies no és possible seure-hi. Qüestió d’higiene, diu el cartell que hi ha a sobre. Però aquesta és una altra pel·lícula...

JA Bayona plora el ‘cinecidi’ de Barcelona

El director observa el petit racó que un supermercat dedica al que antany va ser el colossal cine Urgell

Barcelona no va ser només plusmarquista en nombre de sales, sinó que també va ser única pel segell de Bonamusa

El més llegit