Mig segle de generositat picassiana

«‘Calla, home, calla. Tot això va per a Barcelona’. Em vaig quedar atordit, i no diguem l’ajuntament. El quadro de Colom va venir amb la resta». La resta va ser el gran llegat que Picasso va donar a Barcelona ara fa mig segle: 236 pintures, 1.149 dibuixos, 17 quaderns, 4 llibres de text, 2 gravats, 47 obres d’altres artistes i objectes diversos, que formen «la identitat, i la personalitat» del Museu Picasso, segons el parer del seu director, Emmanuel Guigon. I el personatge que narrava el seu atordiment (i sorpresa) el 1987, en una entrevista a ‘Serra d’Or’, era Raimon Noguera (1897-1990), el notari que va fer possible tant la constitució del centre picassià del carrer de Montcada, el 1963, com el regal que el geni malagueny va fer a la seva ciutat d’adopció el 1970, efemèride actual. A finals dels 60, Noguera va rebre l’encàrrec de posar ordre al caos testamentari que el pintor intuïa es produiria després de la seva mort amb una família tan extensa com atípica: Picasso era un espanyol resident a França amb una dona, per la via civil, no reconeguda per la legislació espanyola; també era vidu d’una unió anterior amb fill inclòs, l’únic hereu a ulls de la llei; i comptava, a més, amb uns 3 fills naturals més tot i que reconeguts de dues mares diferents. El que hem dit, un embolic que no augurava res de bo a l’hora d’heretar i a què Noguera per part espanyola i Roland Dumas per part francesa intentaven posar sentit. Notari atordit I en això estava el notari quan, el 1969, es va dedicar a inventariar, a la casa de Picasso de Mougins (França) i al costat de l’artista, les obres de joventut del geni, les que el 1904, quan el pintor es va instal·lar definitivament a França, van quedar al pis familiar de passeig de Gràcia, a més de les que va executar i va deixar a Barcelona el 1917, durant la seva estada a la ciutat acompanyant la seva primera dona, Olga Khokhlova, i els Ballets Russos. Inventariaven amb les fotografies de les obres en mà, els mateixos retrats que el 1959, després de la mort de la seva germana, Picasso va manar prendre a Francesc Mèlich per poder identificar, autentificar i quantificar el que hi havia atresorat a Barcelona per decidir quins drets tenia sobre això i què podia (o no) fer amb això. En la seva ment ja figurava la donació, però la idea la sabia ell, ningú més. Així que 10 anys després, quan Noguera l’ajudava a posar ordre jurídic a l’inventari barceloní poc sospitava que estava treballant en el que seria el regal més important realitzat per Picasso en vida, i el que donaria personalitat, sentit i singularitat a l’únic museu que el geni va crear segons la seva pròpia voluntat. Ni sospitava la donació ni sabia com transmetre la petició –el pitjor que podia fer-se amb Picasso era demanar-li alguna cosa, explicava Noguera a ‘Serra d’Or’– que portava de part de l’Ajuntament de Barcelona: el consistori volia que donés a la ciutat ‘El passeig de Colom’, un oli realitzat el 1917 des del balcó de l’Hotel Ranzini i que plasma l’estàtua del descobridor d’Amèrica. Quan tot el procés de documentació va haver acabat, Noguera es va atrevir a formular la demanda municipal. Va ser llavors quan el geni li va deixar anar la frase que encapçala l’article, i va ser llavors, també, quan el notari va quedar atordit. N’hi havia per a això i per a molt més, no en va el regal era majúscul: més de mil peces sortides de la mà d’un dels artistes més reconeguts del segle XX (si no el que més) que permeten seguir l’evolució del seu talent. Una donació que va ser i és l’espina dorsal del museu: «La col·lecció definitiva, la que li dona personalitat, és la que va arribar amb el llegat de 1970», assegura Guigon. Tot i que el centre del carrer de Montcada ja portava en marxa des de 1963, quan va obrir amb els fons que va entregar Jaume Sabartés, amic i secretari personal de Picasso; la col·lecció de Lluís Plandiura que l’ajuntament i la Generalitat havien adquirit el 1932, i el llegat de dibuixos que va donar Lluís Garriga. Després van entrar altres donacions, com la que va fer Salvador Dalí (el llibre il·lustrat ‘Les Metamorfosis’), i una altra de les importants i realitzada també, pel malagueny: ‘Les meninas’. Cinquanta-vuit quadros que reinterpreten l’obra de Velázquez i l’única sèrie pintada per Picasso que no és dispersa. Trasllat discret ‘Les menines’ van entrar al museu el 1968, tot i que el geni ho havia anunciat ja el 1964. El problema era com treure-les de París, es tractava de fer-ho discretament perquè les autoritats franceses no s’oposessin a la marxa. El moment adequat el va donar el maig del 68. Les autoritats del país veí estaven massa ocupades sufocant la revolta i Jacqueline Roque (la dona de Picasso) va alertar Barcelona de l’oportunitat. Les teles van passar la frontera abans que França la tanqués a causa de les vagues, però van arribar sense papers. El tema el va solucionar Noguera incloent ‘Les menines’ al mateix document que recollia la donació de 1970. Un sol foli escrit a màquina datat el 23 de febrer de 1970 i amb la inconfusible firma de Picasso. El document penja d’una de les parets del museu en una petita mostra que homenatja el moment. Al costat de l’escrit, les fotografies de Mèlich que van permetre a Picasso saber què atresorava al pis de Barcelona, ja que sabut és que Picasso no va tornar mai a Espanya després de la seva última visita el 1934. No per falta de ganes sinó perquè va prometre no trepitjar de nou el país mentre durés la dictadura. Hi són també les imatges del 8 de maig de 1970, jornada en què els quadros van sortir de la casa del passeig de Gràcia camí del Palau Nacional per ser restaurats abans de penjar-los en el Museu Picasso. No es coneix el dia exacte de l’arribada al carrer de Montcada, però sí del dia previst per a la reinauguració del centre: el 19 de desembre de 1970. Ho testifiquen els documents i l’ingent nombre d’invitacions que es van enviar. Es pretenia fer una festa en gran, amb tots els directors dels museus més importants del món, artistes, ambaixadors i autoritats diverses. No va poder ser. Ho va impedir el procés de Burgos, el judici més important contra dirigents d’ETA durant el franquisme. Tres festes amb mala sort La vigília de la inauguració, Picasso en persona va comunicar la seva negativa a qualsevol acte oficial a tall de protesta pel judici, i es va suspendre tot el programa. Així que el 1970, com havia passat el 1963 (llavors es va optar per la discreció per no sulfurar les autoritats franquistes), el museu no va tenir festa. Tampoc l’ha pogut tenir ara, quan es compleixen 50 anys de la donació, per imperatiu de la Covid-19. Però sí que hi ha exposicions –la petita mostra dels documents i una altra de dedicada als quaderns que anaven inclosos en el llegat– i la promesa d’un any, el 2021, amb activitats dedicades al tema. «En el context actual, del que volem parlar és del sentiment de generositat que va suposar la donació i del sentiment de pertinença, de l’amor que va tenir Picasso per Barcelona tota la seva vida», anuncia Guigon. Un amor que el geni va demostrar amb escreix: «Allà és on va començar tot... allà és on vaig comprendre fins on podia arribar...», afirmava. I allà, per descomptat, era Barcelona.

Mig segle de generositat picassiana

El Museu Picasso celebra el 50è aniversari del gran llegat, més de mil peces, que el geni malagueny va decidir entregar a Barcelona

L’artista va donar a la ciutat l’obra de joventut que atresorava a la casa familiar del passeig de Gràcia i que és l’essència del seu museu

El més llegit