«En l’actual conjuntura, la pau, la reflexió, la serenitat que ens ofereix aquesta exposició és medicina pura». Paraula de Carlos Durán. Durán és responsable de la galeria Senda (Trafalgar, 32) i un d’aquests homes que sempre surt en defensa de Jaume Plensa, el més internacional dels artistes catalans alhora que el menys local. El primer fet queda clar al veure on llueixen les seves peces, no hi ha racó al globus que no caigui rendit als seus caps de dona amb els ulls tancats, als seus poetes pensants o a la humanitat que enllaça amb lletres de vuit alfabets. Fusta, basalt, alabastre, acer...  El segon –ningú és profeta a la seva terra– queda en evidència quan es pensa en la mesquineria que va demostrar el Macba en l’exposició que li va dedicar el 2018 després d’anys, 22, sense exhibir obra en un museu de Barcelona. La mostra va generar cues, és la més vista en la història de la institució, però va fregar la gasiveria curatorial. Ja saben, l’escultor no és del grat de l’‘establishment’ cultural més conceptual. Però sí del públic. Plensa ho viu resignadament: «Ja m’hi he acostumat, hi ha crítics a qui els encanta destruir-me i d’altres a qui els encanta lloar-me». Durán no és tan conformista. El que s’ha dit, sempre hi és per defensar-lo: «El millor que podem treure de l’exposició del Macba és el desig unànime del públic de veure una exposició sense complexos de Plensa. Ell mereix clarament una altra lectura».