Por de viure al carrer: «Si et veuen, poden venir contra tu»

«Si et veuen dormint al carrer poden passar moltes coses dolentes: et poden venir a buscar», sentencia el Valerio, un sensesostre romanès que fa menys d’un any que viu al carrer a Barcelona. Com el Valerio, el gairebé miler de persones que dorm al ras veu l’estat d’alarma, i les noves restriccions de mobilitat, amb molt més temor que incertesa. «Hi ha menys gent al carrer, i se’ls veu molt més. Poden ser agredits d’una forma més impune», diu el director de la fundació Arrels, Ferran Busquets. Aquest 2020 quatre persones sense llar han sigut assassinades durant l’estat d’alarma a Barcelona, i una altra està hospitalitzada des de fa una setmana després de rebre un tret d’un guàrdia urbà. «Si sabem que algú ens ha vist, ens en anem a dormir a una altra banda», adverteix el Valerio, que porta set mesos al carrer amb el seu compatriota Benjamín. El primer s’hi va trobar després de complir una condemna penitenciària. El segon diu que va treballar d’infermer i que té por de contagiar-se. El Valerio i el Benjamín construeixen les seves biografies davant un grup de voluntaris de la Fundació Arrels que elaboren el cens anual de persones sense sostre. «Volem saber com estan vivint la pandèmia, si s’han mogut de lloc, què necessiten, si hi ha més gent al carrer...», exposa el director de l’entitat, Ferran Busquets. No hi ha cap dubte que la por existeix i és real. «Caminar de nit per una zona buida ja és aterridor per a moltes persones: imagineu-vos dormir-hi». El Valerio i el Benjamín dormen a l’entrada d’un pàrquing pròxim a la Sagrada Família. «Ens tranquil·litza que hi ha una càmera de seguretat, i si algú ens fa alguna cosa pot quedar gravat». A les vuit de la tarda hi ha un primer sensesostre enquestat. És el Rachid, un pakistanès de 51 anys que aparenta tenir-ne 20 més. Porta unes sandàlies i té els peus inflats, plens de durícies. Les seves úniques pertinences són en un carretó de comprar que l’acompanya sempre. «Abans de la pandèmia no l’havia vist. És molt tímid, mostra moltíssim respecte, intenta no fer soroll... i sempre els regala un somriure a les meves filles quan les porto a l’escola», diu Francesca Bordini, voluntària d’Arrels i veïna del barri. En tres quarts d’hora de entrevista, els voluntaris descobreixen que aquest home porta tres anys al carrer, i que en fa 10 que va arribar a Espanya per treballar. «Té un germà que viu aquí amb la seva dona i els seus fills, però diu que no els vol molestar, que a casa seva no hi pot ser», afegeix Josep Artola, un altre voluntari. ¿I per què es va quedar al carrer? «Perquè un dia es va acabar la feina i es va trobar sense res». El Rachid acaba l’enquesta i se’n va a dormir en una rampa davant la biblioteca del barri. Segons les dades d’Arrels, abans de la pandèmia allà hi pernoctaven tres persones. Avui són cinc. Un, habitual, és el Jose María. Un gallec de 38 anys que va venir a Barcelona el 2010. Des del 2015 dorm al carrer i no veu la seva família. Encara xateja amb la seva ex, a qui li mostra els barrots del lloc on dorm. «Li dic que és el meu balcó. ¿Amb quina cara explico que soc al carrer?». La història del Jose María podria ser la de molts. «He estat treballant en l’hostaleria: de cambrer, de cuiner... del que calgués. Però ara no hi ha res», respon mentre endrapa una llauna de sardines i un tros de pa. «De menjar calent no n’hi ha. Els menjadors socials t’ho donen tot per emportar, i jo no puc cuinar res. Però amb aquest fred, aniria bé», es queixa. ¿Tens por? «Ja no, l’he perdut. El que sí que passa és que sempre em diuen coses». ¿Qui? «Doncs la gent jove que va pel carrer, s’avorreix i no té altra cosa per fer que ficar-se amb mi». Al costat del Jose María i el Rachid dormen dos homes més. Un declina participar en l’enquesta. L’altre accepta el repte, però dona un pseudònim: Juan Treballa de mosso de magatzem, i té dos fills (un nen de 7 anys i una nena de 2), que viuen a pocs metres de la seva vànova de cartrons. Fa tres mesos que es va quedar al carrer. Tot ve, exposa, de problemes familiars que no vol recordar. «Cobro 1.100 euros al mes, però n’he de pagar 800 del lloguer on viuen els meus fills, més els rebuts de l’aigua i la llum, i em quedo sense res més. Per això soc al carrer». L’home, que s’aixeca cada dia a les sis del matí, reconeix que sí que té por. «És que mai vaig estar al carrer així. Em sento indefens». Es dutxa a la feina, on té guardades les seves poques pertinències. «El que més em preocupa ara és que m’he quedat sense la meva manta. La deixo en un raconet, per no molestar, i avui no l’he trobat», afegeix. Josep Garcia, un altre voluntari d’Arrels, li regala un sac de dormir per passar la nit. «Que Déu els beneeixi», diu el Juan passades les 11 de la nit. Al final de la jornada, els voluntaris comparteixen les sensacions viscudes. «A mi el que més em sorprèn és descobrir que rere aquestes vides anònimes que veig cada dia hi ha una identitat: una vida, una família, uns somnis... I que jo un dia em podria veure en la seva situació», se sincera Josep Artola, veí de tots ells.

Por de viure al carrer: «Si et veuen, poden venir contra tu»

Els mesos d'estat d'alarma i el toc de queda augmenten la indefensió que senten els sensesostre

El cas del captaire ferit d'un tret per un urbà revifa el temor de patir més agressions de matinada

El més llegit