Salvador Busquets: «Cada dia costa més viure amb dignitat a Barcelona»

Salvador Busquets (1958) és director de Càritas a Barcelona des del 2014. Abans, des del 1995, va ser coordinador general i director d’Arrels, i abans va treballar en el sector privat. Llicenciat en Econòmiques, creu que la clau de molts dels problemes socials venen de no haver resolt el de la vivenda. Troba a faltar més cohesió en la classe política. Entre aquesta crisi i la del 2008, ¿diferències? ¿No estem tan malament? Estem molt malament. La del 2008 va ser una crisi que per als sectors més desfavorits no es va solucionar bé. Si s’analitza l’enquesta financera del Banc d’Espanya, s’aprecia l’evolució de la riquesa neta de les llars espanyoles. En el cas del 10% més ric, del 2008 al 2011 va perdre una part important del seu patrimoni net, d’1,35 milions d’euros per llar a 1,25 milions. Del 2011 al 2014, aquest 10% va recuperar el 60%, fins a 1,32 milions, i del 2014 al 2017 va tornar al punt inicial, a 1,35 milions. En canvi, el 25% més pobre tenia una riquesa neta d’uns 14.800 euros per llar el 2008, que va baixar a 13.000 euros el 2011 i que el 2014 era negativa: menys 1.400 euros per llar. El 2017, el saldo és de 200 euros negatius per llar en aquesta franja més pobra. Tot això significa que la recuperació econòmica no va arribar igual a tots. ¿Per què aquest 25% té una riquesa negativa? Perquè tens més deutes que actiu. ¿I a què es deuen aquests deutes? A la vivenda. «Estem molt malament. El 10% més ric va recuperar el 2017 el que havia perdut el 2008. El 25% més pobre té ara patrimoni negatiu, més deutes que actiu» ¿La vivenda és el pecat més greu de les institucions els últims anys? Després de la crisi del 2008, el sistema financer va intentar recuperar el màxim de diners, cosa que va mantenir els deutes dels qui van perdre la propietat. I no s’ha fet política de vivenda. I va arribar la crisi de la Covid-19. Que atura l’economia però també la mobilitat. I això afecta les persones, moltes més de les que ens pensem, que viuen de l’economia informal, que no és la submergida. La submergida va lligada a llocs de treball en negre, pels quals no es cotitza. L’economia informal comprèn activitats que estan poc regulades, com la cura de persones grans, el servei domèstic. Quan es para l’economia, les persones que participen de la informal deixen de tenir ingressos. La seva activitat no els ha permès estalviar, per tant, al cap d’una setmana o 10 dies es queden sense ingressos i venen a demanar ajuda. Per menjar. ¿Fins a quin punt ha crescut el volum de gent que demana ajuda? Vam obrir una línia telefònica gratuïta d’assistència. La primera setmana comptava amb dues persones al matí i dues persones a la tarda. La segona, quatre al matí i quatre a la tarda. Sovint comunicava. La tercera, vam posar set persones al matí i set a la tarda, de nou del matí a nou del vespre, de dilluns a diumenge. I la quarta setmana, 10 persones al matí i 10 persones a la tarda. «Vam obrir una línia d’atenció gratuïta d’assistència amb quatre persones. Després, amb vuit. Després amb 14. Després, amb 20» ¿Això durant el confinament? Sí. Durant mesos va estar funcionant l’equip de 10 persones al matí i 10 a la tarda. El menjar, que estava en la cinquena o la sisena posició del que ens demanen, es va situar al primer lloc de la llista a l’abril i el maig. I es van disparar els ajuts per rellogar habitacions. El 2018, d’abril a agost, vam donar ajuts a 570 famílies per rellogar una habitació. En el mateix període del 2019, a 941. D’abril a agost del 2020, a 2.507. És una progressió brutal. És una progressió brutal. Significa que hi havia un gran nombre de persones amb dues característiques: la primera, no estaven registrades. A moltes persones que resideixen en habitacions rellogades no se’ls permet empadronar-se. La segona: estan doblement penalitzades. L’accés a una habitació rellogada no està contemplat en cap ajuda. Sovint, qui relloga no és propietari sinó un inquilí, cosa que no està permès. Per tant, s’amaga. Cada vegada hi ha més gent local que recorre al relloguer. Abans, un 90% eren immigrants i un 10%, locals, en molts casos perquè no tenien NIE i no podien llogar. Ara la proporció és d’un 65% de forans i un 35% de gent nascuda aquí. «D’abril a agost del 2018 vam donar ajuts a 570 famílies per rellogar una habitació a Barcelona. D’abril a agost del 2020, a 2.507» Tot això que relata és una realitat que es coïa abans de la pandèmia. ¿Què hauríem d’haver fet? És una situació que ara explota. Estem pagant tot la feina que no vam fer en el seu moment. En la nostra fundació, un banc que ens cedia 50 pisos ens va anunciar que els venia a un fons i 50 famílies es quedaven al carrer. Vam comprar 100 vivendes mitjançant el tempteig i retracte. Tinc entès que l’administració va optar per no entrar en aquest joc per no ser qui pagués els pisos dels bancs. Té la seva lògica, però teníem l’oportunitat de tenir un parc públic de vivenda ja edificada a un preu raonable. Hauríem d’haver-la aprofitat. Es diu sovint que aquesta vegada estem reaccionant millor a la crisi que el 2008. ¿Hi està d’acord? L’ingrés mínim vital és una solució molt bona, però no està funcionant perquè no arriba a la gent. Un 11% no té accés a internet. Un 35% no tenen les habilitats necessàries per sol·licitar una prestació per internet. Nosaltres vam muntar un equip de 17 voluntaris i vam assessorar més de 700 famílies. Vam tancar 140 expedients, el primer, en la tercera setmana de juliol. Cap ha rebut resposta. Ens sorprèn tant que hem muntat un altre equip de voluntaris que telefonen a 50 famílies per confirmar el seu cas. «Vam tenir l’oportunitat de fer un parc de vivenda amb els pisos dels bancs. Hauríem d’haver-la aprofitat» O sigui que per ara millorem només en el discurs. De moment, sí. La meitat dels nostres usuaris estan exclosos d’aquesta protecció perquè no compleixen els requisits; gent que viu aquí. No haver permès l’empadronament fa que quan s’exigeix un any d’estada a una persona que en fa sis que està aquí no pugui demostrar-ho. ¿Era inevitable que a la Barcelona que va evolucionar i va millorar la pobresa es mantingués?, ¿és una cosa inevitable que passa en totes les societats? No, no passa en totes les societats. Les dades de l’Eurostat (oficina estadística de la Comissió Europea que aporta dades sobre la UE) indiquen que Espanya destinava fins al 2012 a les polítiques de protecció social vinculades a la vivenda només el 40% de la mitjana d’inversió europea en la matèria, quan és la cinquena potència de la UE, alguns anys, la quarta; d’altres, la sisena. A partir del 2013, aquest 40% va passar a ser un 20%. ¿Algú creu que la intel·ligència dels nostres experts en gestió de vivenda pública permet superar aquest forat i aconseguir els mateixos resultats que s’obtenen a Europa? No es pot. No és el mateix viure una pandèmia amb 20.000 pisos de protecció oficial que amb 200.000. «Espanya invertia el 40% de la mitjana europea en política social de vivenda fins al 2012. Després va baixar al 20%. No és el mateix una pandèmia amb 20.000 pisos de protecció que amb 200.000» ¿Com es pot sortir d’aquesta situació? La sortida ha de partir del consens i l’acord de les forces polítiques, i aquesta és una actitud que veig llunyana. En el meu dia a dia constato la increïble solidaritat de la gent, persones i empreses, i la dificultat que aquesta solidaritat individual es tradueixi en respostes col·lectives de la política. Si l’ajuntament pot blindar 100 milions anuals per a vivenda pública farà 750 pisos. Si es posa d’acord amb la Generalitat i el Govern central, poden ser 5.000 o 6.000 pisos. Quan vostè va començar a treballar, l’habitual, fins i tot sense estudis, era anar millorant econòmicament. Vaig començar a treballar el 15 d’octubre del 1976, com a auxiliar administratiu menor de 18 anys. Amb la gent de la meva generació (vaig néixer el 1958) s’acaba una època en què quan començaves a treballar, passaves dificultats, aprenies, però sempre milloraves. Ara, el fet que treballis, que t’esforcis, cada vegada garanteix menys que puguis desenvolupar el teu projecte vital amb normalitat, que puguis construir una família. L’actual és una generació molt formada que cada vegada més depèn de la sort que tingui. I això és molt trist. «Amb la meva generació s’acaba l’època en què si començaves a treballar passaves dificultats però sempre milloraves» ¿És difícil pronosticar com seran els pròxims mesos? No imaginàvem una segona onada del virus amb la demanda que rebem. Al juliol vam esgotar la partida d’ajuts econòmics prevista per a tot l’any. La vam incrementar en 1,5 milions i ja hem esgotat aquest pressupost. Estem veient com arribarem a desembre. ¿Barcelona és cada dia menys amable amb la seva gent necessitada? Cada dia costa més viure amb un mínim de dignitat a Barcelona. La feina i els lloguers estan com estan. Cada vegada és més difícil per als barcelonins continuar vivint a la ciutat. Perquè hàgim passat dels desnonaments de la crisi del 2008 als d’aquests dies, ¿què no hem sabut fer? Com a societat no ens ha preocupat el que passés. No hi hem donat resposta.

Salvador Busquets: «Cada dia costa més viure amb dignitat a Barcelona»

Entrevista amb el director de Càritas a Barcelona: avisa que les peticions d'ajuda social es disparen i demana cohesió política en la resposta

El més llegit