La imatge de dones estenent la roba en infrahabitatges i d’homes arrossegant carros del súper plens de ferralla forma part de la quotidianitat del barri, igual que les immenses grues i les cimenteres, o els oficinistes –de vint-i-un botó o informals– entrant o sortint dels gratacels aixecats davant tallers agònics, solars abandonats i naus mig enderrocades. Barreja heterogènia que ja no impacta gairebé ningú, perquè és el pa de cada dia en aquesta banda del districte de Sant Martí, rebatejada fa 20 anys des d’un despatx com a 22@; el longeu i inacabat pla urbanístic desencadenant de les diferents realitats que aquí es creuen, tot i que poques vegades es miren als ulls. «Del patrimoni industrial en algunes zones només queden les xemeneies, com làpides d’un cementiri», apunta assenyalant-ne una Albert Valencia, un dels impulsors de l’Observatori dels barris del Poblenou i hiperactiu membre del teixit veïnal del barri, a jutjar per les incomptables vegades que s’atura a saludar algun veí cada cent metres.