Ildefons Cerdà va dibuixar el 1855 el plànol topogràfic del pla de Barcelona. La nova situació política i la reivindicació social («¡a baix les muralles!», es deia) permetien relaxar la inquietant pressió demogràfica dins de les parets de pedra de la vella ciutat. I en l’extensa terra entre el que avui és Ciutat Vella i els pobles pròxims, on tot eren camps, rieres i vies de connexió, va començar a imaginar-se un nou món. Aquesta teranyina entre l’anyenc i els límits físics que marcaven la muntanya i els rius va quedar en mans del mateix Cerdà, que no va guanyar el concurs públic, però sí que va tenir el favor de Madrid al no combregar el Govern amb el pla guanyador d’Antoni Rovira i Trias. Si recorden la cerimònia dels Oscars del 2017, quan Faye Dunaway i Warren Beatty van llegir el sobre equivocat de la millor pel·lícula de l’any, a Rovira i Trias li va passar el mateix amb l’agreujant que, efectivament, l’estatueta era seva i quan era davant el micro per donar les gràcies l’hi van treure. Aquest, no obstant, és un tema per a un altre dia, així que ens centrarem en l’Eixample de Cerdà, en el goig de partir de zero. I en el goig contemporani d’interpretar-lo segons convingui.