Les guitarres que canten

És un dels lutiers més prestigiosos del món i treballa en uns discrets baixos del carrer Farell, a Hostafrancs, des d’on ven les seves guitarres úniques a francesos, xinesos i argentins. Ell és Gabriel Fleta, tercera generació d’orfebres, penúltima baula d’una saga que se les ha vist amb els gegants: Andrés Segovia va aconseguir el 1955 la seva primera Fleta, que va passejar per les sales de concert d’arreu del món, i confien a la casa asos com l’australià John Williams, el japonès Ichiro Suzuki (el que va ser primer director del Festival de Guitarra, avui Guitar BCN) i el nostre conveí barceloní Paco Ibáñez. Els diré la veritat: va ser el Paco qui em va traslladar, a tall de queixa cordial, que era necessari parlar dels Fleta, explicar la seva història i recalcar que a Barcelona hi ha «l’ànima de les guitarres», i que convé «fer justícia», i que se sàpiga. Com que els seus desitjos són ordres, som aquí, asseguts en aquest taller des de la paret del qual ens miren concertistes d’un altre temps. «Aquesta d’allà és María Luisa Anido, i aquell, Eduardo Sainz de la Maza», m’il·lustra el Gabriel, transmissor d’un saber fer que va néixer amb l’avi Ignacio, originari de Huesa del Común, Terol, que als anys 30 i 40 va elaborar guitarres, violins i violes per a la insigne agrupació Ars Musicae. El testimoni va passar a Gabriel pare i a l’oncle Francisco, mentre ell creixia «jugant amb les fustes» i enamorant-se de l’ofici. «Recordo observar-los quan treballaven, preparant la cola calenta», rememora. «Era com alquímia, una cosa màgica». D’Andrés Segovia al món Gràcies en part al mestre Segovia, «un andalús sorneguer, molt carismàtic», la guitarra va sortir del «món de capelletes i audicions en cases privades» i es va llançar a la conquesta planetària, de Nova York a Xangai. Es va obrir pas allà el distintiu segell Fleta, inspirant-se en el comportament de la veu humana i del violoncel. «Al meu avi li agradaven aquests dos sons i els va traslladar a la guitarra. Volia que la nota cantés, amb modulació, i que el repòs s’apagués a poc a poc. Així és la guitarra Fleta», explica Gabriel amb el seu llenguatge d’artesà, amb què em parla de la garlopa (variant del raspall de fuster), de la fusta de caqui i de la ‘fileteria’ que decora els instruments. Aquesta és una professió solitària, tan plena de matisos i de memòria acumulada que fa gairebé impossible incorporar un ajudant. «Ja m’agradaria, però és difícil. Jo vaig trigar set o vuit anys a controlar una mica l’ofici», revela Gabriel. Temps llargs, els seus: les guitarres les construeix de dues en dues, i a tot estirar arriba a produir un parell de parells a l’any. «Només el vernís suposa dos mesos», assegura. Vincle intens, el que estableix amb el prototip que va cobrant forma fins al dia de tensar-li les cordes i sentir-lo sonar. «En aquell moment m’he arribat a posar a plorar», confessa. Els terminis d’entrega són de bojos. «Ara estem en els nou anys», informa conscient de l’impacte en l’interlocutor. «¡I en altres temps van arribar a ser vint!». Com que aquest article va començar amb un prec de Paco Ibáñez, li truco des del taller abans d’acomiadar-nos. «¿Què, ja has vist les guitarres? ¡Només de mirar-les ja sonen! ¡Cada nota és una ofrena a Johann Sebastian Bach!». Ja me l’imagino al galop, agafant les regnes de la seva Fleta: «jinete del pueblo, que la tierra es tuya». Surfejant la pandèmia Amb aquesta llista d’espera, no sembla que la pandèmia hagi arribat a Fleta, si bé «sempre hi pot haver alguna cancel·lació» (per baixa del client: parlem de nou anys). Si pogués, el Gabriel multiplicaria braços i dits per donar a l’abast. «Em fa pena fer esperar algú que està en el moment just per tocar».

Les guitarres que canten

El lutier Gabriel Fleta construeix models per a tot el món des del seu taller a Hostafrancs, i la seva llista d'espera arriba als nou anys

El més llegit