Un nou gratacel despunta a l''skyline' de Barcelona

Hi va haver un temps en què els arquitectes estaven de moda. I Barcelona, també. Les ciutats es disputaven edificis icònics firmats per algun autor de renom. Els professionals es delien per construir en aquest tros de Mediterrani. Així, Barcelona es va omplir de construccions impossibles. Qualsevol ciutadà en pot enumerar alguna: ¿Qui no coneix la Torre Glòries (abans Agbar) de Jean Nouvel?, convertida des de fa temps en marca Barcelona. Però n’hi ha més: l’Edifici Fòrum, de Jacques Herzog i Pierre de Meuron; l’Hotel ME, de Dominique Perrault; la Torre Mare Nostrum, d’Enric Miralles, i la Torre Fira, de Toyo Ito. A més de moltes altres construccions impossibles de citar. Va ser l’anomenada ‘arquitectura de vedets’ que buscava l’‘efecte Guggenheim’ i a què tots els municipis es van apuntar. Va arribar la crisi del 2008 i es va acabar l’‘star-system’ arquitectònic. Llavors va morir, també, la possibilitat de comptar a l’‘skyline’ barceloní amb un edifici de Frank Gehry (un gratacel projectat al triangle ferroviari de la Sagrera) i un altre de Zaha Hadid (una torre en forma d’espiral que s’havia d’aixecar al Fòrum), dos dels noms més relacionats amb els arquitectes estrelles de la primera dècada del segle XXI. Amb la desaparició del projecte de la iraniana es va esfumar, a més, la possibilitat de tenir una dona com a autora d’un dels edificis icònics de la ciutat. Fins ara. En plena eclosió, a Barcelona, d’un tipus d’arquitectura radicalment oposada a la que van donar les albors de la present centúria, un nou gratacel amb vocació d’icona ocupa l’horitzó. Porta la firma d’una de les grans: Odile Decq, tan innovadora com rebel, l’arquitecta que molts titllen de punk però que tots respecten. Afirmen que és una de les 10 millors professionals del món. Esquelet de formigó durant anys Amb aquest currículum i amb la que serà la torre residencial més alta de Barcelona (100 metres), la francesa arriba a Barcelona. I ho fa trepitjant fort. «Vam elegir Odile Decq, després d’haver buscat exhaustivament entre els millors arquitectes internacionals, perquè tenia la visió i la convicció de crear un edifici que fos una declaració d’intencions atrevida i impactant en una ciutat que ja té una sòlida història arquitectònica». Paraula de Philippe Camus, CEO de Shaftesbury Asset Management, promotor d’Antares Barcelona, que així es diu l’edifici. La torre és ambiciosa tant en disseny com en negoci, i té, a més, una curiosa història amb la crisi financera del 2008 i un amant fidel com a protagonistes. L’hecatombe econòmica va deixar el que havia de ser un hotel situat al principi de la Diagonal (davant una altra icona arquitectònica, la Torre Telefónica d’Enric Massip-Bosch) en un esquelet de formigó durant anys. El 2011, el cadàver arquitectònic es va despertar regularment ple de grafitis de cors a la seva planta cinquena. La que es veu des del centre de salut mental del Centre Fòrum de l’Hospital del Mar. Les pintades d’amor van ser la manera de mantenir la moral alta a una de les internes per part de la seva parella. Anècdota romàntica al marge, la construcció abandonada va ser adquirida per Shaftesbury el 2016 per començar el 2018 unes obres que tenen previst acabar ben aviat, a principis del 2021. I que prometen deixar bocabadat tot aquell que es pugui costejar viure a l’edifici. Del Montseny al Garraf, als finestrals I aquí hi ha l’ambició de negoci. En el luxe, i les comoditats que comporta. A saber, piscina coberta i piscina ‘infinity’, sauna, gimnàs, ‘spa’, àrea de relaxació i tot el que al respectable se li pugui ocórrer per al benestar, a més de jardins privats i restaurant supervisat per un xef amb estrella Michelin, Romain Fornell. Amb tot, el més espectacular seran les vistes panoràmiques que podran observar-se des de tots els pisos amb finestrals de terra i sostre i, per descomptat, terrasses. De la serra de Marina (amb el Montseny apuntant) a les muntanyes del Garraf, passant per Collserola (de Torre Baró a Sant Pere Màrtir) i el Baix Llobregat, sense oblidar el Mediterrani. I sense poder evitar la Mina, un barri altament conflictiu, amb una de les rendes més baixes de Catalunya i sense el glamur descrit fins ara, però que es desplega als peus de l’exclusiva torre residencial, a escassos 400 metres. L’ambició en el disseny l’ha posat Decq, que ha cobert l’abandonat esquelet de formigó –l’edifici preexistent va ser «una oportunitat per explotar la creativitat i la innovació», afirma l’arquitecta– d’ondulacions per «canviar la percepció de l’altura», i l’ha pintat de blanc per atraure «la llum del sol i del mar». El vermell que corona la torre representa Barcelona «com a bandera». I és que, segons Decq, «Barcelona és coneguda pels seus colors brillants, i el vermell és el més potent». Impossible saber (i pagar per al comú dels mortals) el preu dels dúplexs d’altura, però es pot adquirir una de les vivendes a partir de 850.000 euros.

Un nou gratacel despunta a l''skyline' de Barcelona

La reconeguda arquitecta Odile Decq firma l'última icona arquitectònica de BCN, la torre Antares, al Fòrum

La construcció acollirà habitatges de luxe impossible i vistes espectaculars a pocs metres de la Mina

El més llegit