La ciutat de les cues

Fer cua s’ha convertit en un dels nous símbols d’Occident. És la recepta contra el caos, la píndola del nou ordre, el dogma de la distància. Sigui per recollir el pollastre rostit, comprar calçotets, gestionar l’atur o enviar un paquet a Conca, la cua és una de les litúrgies més democràtiques de l’era de la Covid, a més dels PCR que determinats laboratoris privats realitzen a domicili en acabalades llars de la burgesia local mentre el gruix social espera torn al ras. La cua es fa majorment al carrer, amb la gent enganxada a les façanes, com quan els cines de barri s’omplien i les famílies s’hi arremolinaven al voltant. Algunes s’arquegen i es desenvolupen al costat de la calçada. D’altres, les més previsibles, tenen fins i tot tanques i un senyor o una senyora que gestiona el flux, com el porter de les (¿ho recorden?) discoteques. La cua del pa, la del súper, la de la farmàcia; la cua de l’òptica, la del menjar preparat. La cua per a la botiga d’Apple, però també la cua per al menjador social de les Missioneres del Raval, aquestes mal anomenades cues de la fam. La de la fruiteria, la de la Delegació del Govern per sol·licitar residència o asil, la de la comissaria de la rambla de Guipúscoa per al DNI. Si alguna cosa ens deixa aquesta maleïda pandèmia és hores i hores a les voreres, esperant. El Primark de plaça de Catalunya, amb una filera de persones des de la Rambla fins a Portaferrissa; l’accés a la Maquinista o Diagonal Mar, amb un cuc d’humans que serpentegen fins a l’interior; Reina Maria Cristina, amb centenars de bolivians votant el seu president en el fred recinte de la Fira. Aglomeracions Amb l’alba arriben les primeres cues, que no són noves, però no se les ha d’oblidar. Són per entrar a la ciutat. Pel Vallès, des del Maresme o a través del Baix Llobregat. Milió i mig de desplaçaments que es colen i s’escorren de la capital metropolitana, majorment en vehicle privat, formant una processó de conductors que ja donen per bo invertir hora i mitjana diària al volant, sense plantejar-se si potser una altra alternativa, més econòmica i menys contaminant, podria ser més eficient. Cues de tota la vida, ¿però són evitables? Qui ho sap... Els que manen volen aplanar l’hora punta. Si això passarà en aquesta pandèmia o en la següent, ja es veurà. Mentrestant, tu et mossegues les ungles a la C-58 o t’apanyes amb un raconet del vagó de la línia 5, envoltat de valents i valerosos usuaris del transport públic que contradiuen la llegenda que la Covid viu al metro més que en un sopar d’amics o en un . Cua per deixar els nens. Al de 10 anys, a les 8.30 hores; al de 8, un quart d’hora després. I al de 6, cinc minuts abans de les nou. Cua per al primer cafè, que ja res d’asseure’s perquè la restauració paga els plats trencats. Passen pel cap les primeres canyes després del confinament, en aquelles terrasses que semblaven laboratoris del coronavirus, tubs d’assaig amb cervesa que havien de calibrar fins a quin punt podíem sortir de casa. Amb l’entrada del bar atrinxerada amb un tamboret d’aquells negres de barra, els que no pesen gens, però n’hi ha prou per fixar una frontera. S’ha acabat això d’entrar a la carnisseria i preguntar qui és l’últim. Aquell comerç on la gent es col·locava en funció del que anés a demanar. Si volia hamburgueses, davant les hamburgueses. Si venies per material per al brou, davant l’ossada. Si tocava croquetes, davant les croquetes. Però sense ordre aparent, tot i que tenint clar que anaves darrere de la noia del cabells llargs o del senyor de la dessuadora de la caixa d’estalvis. Ara la cua no ofereix dubtes: vas darrere de l’única persona a qui li veus el cul amb claredat, la que té corrent d’aire a l’esquena. Darrere de qui, clarament, ha arribat just abans que tu. I com que això sol anar per a llarg, passa a Barcelona una mica com als pobles i als ascensors, que et poses a parlar i crees un vincle únic, com el que es genera a la grada del Camp Nou, on pot fer 20 anys que t’abraces i celebres els gols amb un home del qual només coneixes el nom de pila i a qui li agrada escoltar la ràdio amb un sol auricular. Cua al carril bici, perquè cada vegada hi ha més ciclistes per a tan poc quilòmetre sostenible. Cua de turismes i motos als carrers banyats per l’urbanisme tàctic. Cues també, tot i que virtuals, per accedir a un Bicing de la zona alta, on les estacions solen estar buides perquè la gent no és tonta i pedala de baixada, però no de pujada. Cua a l’ITV de Diputació, però això és un clàssic, que et donen hora a les dues i et donen pas mitja hora més tard. Cua a l’entrada del banc per disposar dels teus propis diners. Cues, en definitiva, amb aroma de confinament, aquelles setmanes en què tenies torn fins i tot per sortir al carrer, quan si eres gran passejaves a partir de les set i els nens tenien només un parell d’hores per recuperar el temps perdut. Curiosament, els barris amb menys gentrificació, els més allunyats del que abans es coneixia com a turisme, són els que més cues registren. Ni una cua a Ferran o Avinyó. Però sí que n’hi ha al carrer de Sants, de Major de Sarrià i a la rambla del Poblenou. Les cues, al cap i a la fi, són el reflex de la Barcelona resilient. Perquè com a casa enlloc, però que bé que s’està al carrer...

La ciutat de les cues

La pandèmia democratitza l'espera per ser atesos; per recollir un pollastre o per passar una prova PCR

El tancament de bars i restaurants destil·la aroma de confinament; quan necessitaves torn per a gairebé tot

El més llegit