La Rambla. Mai ha sigut una via monumental ni tan sols una gran avinguda, però sempre ha sigut l’espina dorsal de Barcelona. És el passeig més conegut (i controvertit) de la ciutat. I va ser el més freqüentat. En passat, perquè avui són pocs els que circulen pel que al seu dia va ser una riera natural. El turisme va desterrar fa temps els locals (residents i ocasionals) i la Covid-19 ha fet el mateix ara amb els de fora. El resultat són persianes abaixades i una via buida. No hi ha veïns, no hi ha barcelonins, no hi ha barri. De manera que la Rambla es desperta tan deserta com quan es fa fosc. Un paisatge desolador. I un crit esquinçador d’alerta: «La Rambla es mor. Cal actuar ja». El clam el comparteixen veïns (els pocs que queden) i comerciants. També, l’ajuntament. I els arquitectes que van guanyar el concurs internacional de la seva reforma. Una convocatòria innovadora que plantejava tant la reurbanització física de l’artèria com les estratègies d’actuació sobre vivenda, comerç, cultura i accessibilitat.