El carrer de Ferran, gairebé buit, amb persianes que no s’aixequen al matí des de fa mig any, amb cartells d’‘es lloga’, amb més policia, com si es temés que la zona creués el punt de no retorn de la degradació delinqüencial, fa per fi així un adequat homenatge, amb aquest aspecte gairebé cadavèric, a qui realment està dedicat, a Ferran VII, un rei nefast com cap altre. De vegades s’oblida. Ferran és Ferran per Ferran VII. El 1910 es va aprovar aquesta operació de maquillatge onomàstic, com si a l’avinguda del Generalíssim Franco, avui simplement la Diagonal, l’haguessin anomenat el carrer de Paco. Ferran és (disculpin l’autoreferència) la representació perfecta del que a finals d’agost aquest diari va definir com el Detroit del turisme, el lloc erm que queda quan mor sobtadament un monocultiu econòmic. A tres quilòmetres de Ferran hi ha una altra Barcelona ben diferent, i, si agraden i ens acompanyen, de passada, algunes reveladores lliçons.