El miracle de Collserola

La història de Barcelona es pot explicar a través de Collserola i el seu entorn. Durant la postguerra, des de tot arreu pujaven joves per tallar arbres i així escalfar casa seva. A la carretera de l’Arrabassada, entre els anys 1922 i 1983 es van organitzar proves cronometrades de cotxes, les pujades, que eren el reflex que el món del motor ha significat per a la ciutat. Els berenadors eren la segona residència de la gent normal, i les vivendes autoconstruïdes a partir dels 60 pinzellaven un barraquisme menys provisional però igual de vulnerable. Ara, el 2020, i ja com a parc natural que acaba de fer 10 anys, Collserola presenta un aspecte vigorós malgrat que els usuaris s’han disparat després del confinament. Més bicis que mai. I una novetat: molt botellon. Aquest diari va tenir el privilegi de visitar el parc a mitjans d’abril de la mà del seu guarda forestal més veterà, Jordi Piera, que es va dignar, durant un passeig de cinc hores, a mostrar fins a quin punt Collserola estava traient partit de la treva humana. Es van revitalitzar zones erosionades i mamífers i aus van prendre terres que abans de la pandèmia no solien trepitjar. Però això es va acabar, i segons diu Marià Martí, gerent del consorci del parc natural, la nova normalitat ha disparat les escapades a la muntanya més pròxima. I com és lògic, la flora i la fauna han reculat, però sense treure esplendor al parc, al que les pluges prèvies a l’estiu li van venir de meravella per adormir la temporada d’incendis. Perquè això segueixi així, a banda de tots els arranjaments que requereix la zona, Martí insta que la ciutadania tingui molt present que Collserola «és un parc natural i no un jardí de Barcelona». Es podria pensar que d’això ja se n’encarreguen els nou municipis que envolten el pulmó, però la implicació ha sigut desigual i sense que cap ajuntament s’hagi escarrassat en la defensa de Collserola. Un exemple: només quatre ajuntaments han fet seva l’ordenança sancionadora a les bicis aprovada pel parc. Però no només això; no s’ha posat ni una sola multa a bicicletes per circular per camins de menys de tres metres d’ample, una cosa de què s’han d’ocupar les policies locals perquè els forestals no tenen la competència. Tot i que, com va explicar Jordi Piera, sí que es fan un tip de cridar l’atenció a la minoria de bicis que no respecten les normes, que es fiquen per camins, obrint esquerdes que després l’aigua s’encarrega d’aprofundir fins a la roca mare. El mateix passa, assenyala el director gerent, amb la normativa relativa als senglars, la que prohibeix donar-los de menjar perquè no es perdi la relació entre persona i animal, la que intenta no domesticar-los i que perdin la seva naturalesa salvatge. Ni una multa. «La gent se n’ha d’adonar que això és un parc natural, no un jardí de Barcelona» Marià Martí Director gerent del Consorci de Collserola «Si volem preservar el parc, tots hem de fer sacrificis», resumeix Marià. L’associació Collserola Sport Respecte Ciclisme, no obstant, considera que hi ha marge perquè els aficionats a la bicicleta de muntanya puguin disfrutar d’aquestes més de 8.000 hectàrees que ja per si mateixes disposen de 283 quilòmetres de rutes ciclistes en què no es poden superar els 20 quilòmetres per hora. Aquesta plataforma reclama transcendir la clàssica pista forestal, per la qual cosa fa uns mesos van proposar crear tres zones lliures de restriccions, a Creu d’Olorda, Can Coll i el velòdrom d’Horta. Trail centers, en van dir. El parc va escoltar amb atenció. Però en un moment en què la idea és muscular la protecció, en cap cas podien combregar amb la idea. De fet, Collserola està pendent de l’aprovació definitiva del nou pla de preservació del parc natural, que des del maig ja té el plàcet de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i ara està a mercè de l’últim OK, el del Govern. El gerent creua els dits perquè arribi abans de les pròximes eleccions. El pla vigent, per cert, és de l’any 1987. Una mica més enllà Marià Martí, perquè quedi clar el seu compromís amb el blindatge del pulmó barceloní i per intentar aturar totes les polèmiques sobre l’ús i mal ús del parc, demana al Parlament de Catalunya que aprovi una llei unitària de protecció de les zones naturals. És a dir, que el que val per a la Garrotxa, el Cadí-Moixeró, el delta de l’Ebre o el Cap de Creus valgui també per a l’entorn del cim del Tibidabo. Tots igual. Perquè, entre altres coses, si aquí som més restrictius amb segons quines activitats, pot ser que s’acabin derivant a llocs on també poden ser nocives. Martí explica que abans del confinament ja es va fer una reunió per abordar la qüestió, i que va veure bona sintonia per part de la classe política. «El que s’ha d’entendre és que el més important és el valor de la biodiversitat, i que totes les altres coses s’hi han de subordinar i restringir-se. El comportament cívic dels visitants és vital per a la supervivència de Collserola». Potser aquesta sigui la clau, els que obliden que quan pugen al parc són precisament això, visitants. Amb prop de cinc milions de persones passejant-hi a l’any (una tercera part són ciclistes), el parc natural de Collserola supera el del Teide com el més visitat d’Espanya. Més o menys la meitat de les entrades es registren a la carretera de les Aigües, que afortunadament, per qüestions d’accés, ha aconseguit escapar-se de les empentes del turisme i s’ha convertit en un refugi local de corredors, gent a peu i ciclistes. Entrada lliure En alguna ocasió s’ha flirtejat amb la idea de restringir l’accés a Collserola, però de moment, no és un tema previst en cap ordre del dia. Hi ha altres batalles sobre la taula, com l’aparició del ‘botellón’ a molts dels miradors del parc, segons assenyala el director gerent. Sigui perquè allà a dalt es treuen la mascareta, o per les ganes d’aire lliure generades durant el confinament, molt jovent ha canviat les places a la muntanya. Esperar que s’emportin les ampolles i els plàstics a casa és un autèntic brindis al sol.

El miracle de Collserola

El parc natural manté el vigor malgrat el boom de la bici i la irrupció del 'botellon' després del confinament

El pulmó de BCN no donarà més ales al ciclisme de muntanya i espera l'OK definitiu del Govern al seu pla especial

El més llegit