Joan Clos: «El canvi de Colau és superficial, no té profunditat»

Després de ser la mà dreta de Pasqual Maragall, Joan Clos va ser alcalde de Barcelona nou anys, fins al 2006. Té clar que la ciutat ha de pugnar per afrontar les crisis que viu. I no sembla convençut que l’actual govern sigui capaç d’aconseguir-ho. A la Barcelona del segle XX, afrontar un lloguer no era un drama. Ara, és molt difícil que un jove pugui aconseguir-ho. Hi ha una dualització del nivell salarial. Un nombre reduït de sous són bastant alts, els de les activitats vinculades amb el coneixement. En el sector de la informació és més baix i el salari estàndard és molt més baix. Una cosa que ja passava abans del coronavirus. Coincideixen tres crisis: la del 2008, la de la dualització salarial i el coronavirus. ¿Quina de les tres crisis és la més complicada? La del canvi d’estructura de la producció, més que la de la bombolla i la del coronavirus. ¿La crisi del coronavirus és la que menys li preocupa? Em sap greu, potser podria haver-se gestionat millor, hi ha hagut una mortalitat important, una part podria haver-se evitat, però en termes generals no crec que sigui el gran problema. ¿Com atraure un jove perquè segueixi a Barcelona? Els salaris de Barcelona segueixen per sobre dels de Catalunya. Barcelona ha de garantir uns serveis bàsics de qualitat i l’accés a una vivenda digna. «El control del preu del lloguer ha fracassat a tot arreu» ¿I com s’aconsegueix l’accés a la vivenda? Es fa a molts països d’Europa, és relativament fàcil. Però s’ha de canviar la manera tradicional en què es feia a Catalunya i a Espanya, que era afavorir des del sector públic l’accés a la propietat de la vivenda. Hem de passar a la promoció de la vivenda de lloguer, pública i privada. El model de negoci és molt diferent dell de construir per vendre. El món immobiliari passa de ser un negoci d’alt rendiment a curt termini a ser un negoci de baix rendiment a llarg termini. L’ajuntament planteja una empresa de vivenda públic-privat, busca un soci que accepti un benefici acotat i no el troba. El plantejament té un problema: ho fa sobre un sòl que té un cost. La vivenda assequible només es pot fer amb un cost zero de sòl. S’ha de crear sòl públic que no es monetitza i sobre el qual es fa vivenda de lloguer. Es pot fer de dues maneres: el sector públic el paga o ho acorda amb el privat. És el que es fa a tot Europa. I s’ha de crear edificabilitat nova. ¿Com? ¿En clau metropolitana? La ciutat està limitada físicament. Els especialistes saben fer-ho perfectament. En clau metropolitana també, però s’ha de fer a Barcelona: la vivenda assequible s’ha de fer allà on sigui necessari, no on sigui barat. L’Eixample, Sant Andreu, Sants, Pedralbes, Nou Barris. A tots els barris. A Viena es fa proporcionalment a la població de cada barri. ¿Com guanyar edificabilitat? Per normativa urbanística. Crees urbanísticament una edificabilitat. Si tens un barri amb una edificabilitat d’1, en poses una d’1,5. Augmentes un 50% i després, quan remodeles el barri, reestructures l’edificabilitat de manera que t’hi càpiga aquest 50%. Es fa amb plans especials. A Barcelona ho hem fet tota la vida. Es va fer al 22@ No és inventar res nou. Allà s’hi va fer una superilla. Sí. Exacte. Ara s’opta per l’urbanisme anomenat tàctic. ¿Què li sembla l’urbanisme tàctic? És un oxímoron. L’urbanisme és estratègic. Si no s’entén això, s’ha perdut el nord. L’urbanisme tàctic no és urbanisme, és decoració. «L’urbanisme tàctic és un oxímoron. L’urbanisme és estratègic. L’urbanisme tàctic no és urbanisme, és decoració» ¿Què cal fer amb el cotxe? Al cotxe cal treure-li el domini absolut. La ciutat ha de recuperar l’espai públic per al vianant. Abans que per la bicicleta i el patinet. Amb una gran estructura de transport col·lectiu. Que puguis arribar gairebé a tot arreu a una distància a peu de 15 minuts, inclosa una estació de metro, que ara a molts llocs no hi és. L’espectacle de tenir parada la L-9 va en contra d’aquest projecte. ¿I els nous dibuixos de la mobilitat barcelonina? A veure, la part positiva és que si no funcionen són fàcils de canviar. Però es perd l’opció d’una transformació de fons. Abans d’alcalde vostè va ser regidor de Ciutat Vella, ara parcialment deserta. ¿Esperem que tornin els turistes? ¡No! No podem esperar que tornin els turistes, això mai. És com anar amb bicicleta: si esperes, caus. Tardaran un any i mig a tornar. ¡Què va! No sabem quan tornaran ni si ho faran amb les mateixes ganes i activitats. S’ha de fer un nou pla urbanístic a Ciutat Vella. Té edificis molt antics, de poca qualitat. Els nous plans especials han d’atacar aquest problema, relacionat amb l’estalvi energètic, la sostenibilitat econòmica, i per tant, tributari de fons europeus. Aquí només és necessari atreviment i força. ¿I què farem amb la Sagrada Família, les Glòries, Marina, Vila Olímpica? Podríem construir un circuit paral·lel de turisme. Permetria diversificar. Montjuïc podria ser un circuit turístic. Has d’innovar, crear. No pots esperar. ¿Per a tot això confia vostè en el govern d’Ada Colau? Per a tot això són necessàries idees, ganes de liar-la molt. ¿Hi ha massa prudència? El canvi de Colau s’anunciava revolucionari. És superficial. No és profund. No afecta cap estructura. A més, és un canvi que al ser només de l’ajuntament no té profunditat. ¿I què diu la Generalitat? Han inhabilitat el president. ¿On està la burgesia catalana? Està dividida i debilitada. ¿Qui defensa el corredor del Mediterrani? Si no parlem del corredor mediterrani, ¿ens sorprèn que Madrid ens avanci? És clar que ens ha avançat. I més que ho farà. Cap decisió política que prenem o deixem de prendre és innòcua. I se n’acumulen massa en la direcció equivocada. A un costat de la plaça de Sant Jaume per inacció i a l’altre per falta d’ambició transformadora. L’ajuntament no acaba d’atrevir-se a iniciar projectes. Té la sensació que l’ajuntament desconfia de la inversió privada? Sí. «Es va vendre que amb els ingressos municipals s’arreglarien els problemes socials. És un error de comprensió del que és l’administració local» ¿Veu la política social reforçada respecte a mandats anteriors? La política social de l’ajuntament està mal enfocada. Els recursos municipals no estan plantejats per a la redistribució de la renda, que es finança amb els impostos generals de l’Estat, el de la renda i l’IVA. La política més transformadora d’un ajuntament és la urbanística. No té marge per resoldre els problemes socials. I es va vendre que amb els ingressos municipals s’arreglarien els problemes socials. És un error de comprensió del que és l’administració local. ¿Si el govern de Colau acabés avui, quin llegat deixaria? No veig que deixi un llegat transformador. «La tasca de Colau com a gestora del problema de la vivenda no dona els fruits que s’esperaven» La ciutat sense desnonaments que alguns esperaven no ha arribat. No, i probablement n’hi haurà més. I això que ara ells (els comuns) estan al Govern central, que hauria d’ajudar les famílies que no poden pagar el lloguer. L’existència dels desnonaments de els ocupes amb C (de persones i famílies vulnerables) és la prova del fracàs de l’estat del benestar. A Europa no n’hi ha tants. I aquí ara tenim l’esperança que amb el control del preu del lloguer es resolgui el problema. ¿No serà així? No és que ho cregui jo. No funciona. S’ha provat a tot el món. És el primer que se’t passa pel cap: prohibir-ho. Però ha fracassat a tot arreu. El que s’ha de fer és crear edificabilitat per fer vivenda pública de lloguer. A Sant Andreu-Sagrera l’edificabilitat projectada és de cinc milions de metres quadrats. La puges un terç, un milió i mig de metres quadrats més, i poden fer-se milers de pisos. Ells creuen que és d’esquerra fer densitat baixa. Pel tardofranquisme, Porcioles. Però la veritat és que els preus són més baixos on la densitat és alta. No és una tendència que agradi al govern de Colau, o d’entrada no li agradava. Una cosa és ser activista i una altra gestionar. La seva tasca com a activista va estar molt bé. La seva tasca com a gestora del problema de la vivenda no dona els fruits esperats. Està ancorada al model anterior, públic, tradicional. Que hi hagi un pla nacional de vivenda cada cinc anys i això doni diners a la comunitat autònoma i que aquests diners es destinin a fer pisos. I això és inviable.

Joan Clos: «El canvi de Colau és superficial, no té profunditat»

L'exalcalde de Barcelona creu que la ciutat afronta tres crisis alhora i que la salarial és la més complicada

«¡No! No podem esperar que tornin els turistes», afirma, i insta a construir vivenda de lloguer augmentant la densitat

El més llegit