Petons i rialles a la Barcelona de 1932

L’any és el 1932. Res més sabem sobre la data en què es van gravar les imatges, però la roba dels que hi apareixen i la presència d’un parell de ventalls permeten conjecturar que ens trobem a principis d’estiu, poc abans del fallit, tot i que premonitori, cop d’Estat del general Sanjurjo i mentre a les Corts es discutia de forma acalorada sobre el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya redactat a Núria. L’escenari, en canvi, no admet dubtes: som a Montjuïc, a les escales del que avui és la plaça de les Cascades, les mateixes que condueixen al Palau Nacional, inaugurat només tres anys abans com a edifici principal de l’Exposició Internacional del 1929 i que en aquells dies es mantenia tancat a l’espera de trobar un nou ús com a seu del Museu d’Art de Catalunya. En el que sembla ser una pel·lícula amateur d’un minut i mig, un grup familiar de 15 persones –set nens, set dones (la majoria, endolades) i un home adult– posa davant la càmera: parlen entre ells, fan broma, riuen, treuen la llengua, s’abracen, es besen i fins i tot assagen uns passos de ball. Tots els seus gestos i moviments desprenen una alegre desinhibició poc freqüent en les imatges de l’època, i això és justament el que va cridar l’atenció de Joaquim Campa la primera vegada que va veure el vídeo al canal de Youtube de la Filmoteca de Catalunya, que s’havia encarregat de la digitalització del film. ACOLORINT EL PASSAT ACOLORINT EL PASSAT Aquí l’acció fa un salt de 88 anys. Setembre del 2020. Joaquim Campa, director de recursos humans de Socialpoint, una empresa dedicada al desenvolupament de videojocs i aplicacions gratuïtes per a mòbil, era un dels gairebé 40.000 seguidors del compte de Twitter ‘Barcelona desapareguda’ de l’italià Giacomo Alessandro, que va morir de leucèmia el març del 2016. Entusiasta de les històries del passat de la ciutat, Campa va voler aprofitar el seu escàs temps lliure per seguir els passos d’Alessandro i va començar a bussejar als arxius fotogràfics de Barcelona i a acolorir imatges antigues en blanc i negre fent servir el ‘software’ DeOldify, disponible de forma gratuïta a través de GitHub. «Ho feia a estones, però durant el confinament vaig deixar de banda Netflix i HBO i m’hi vaig posar seriosament, i vaig anar penjant el resultat a Twitter», explica. En tot just cinc mesos, el seu compte ha passat de 1.900 seguidors a més de 16.000. I continuen pujant. En una de les seves recerques, va trobar a Youtube aquesta vella pel·lícula amb el senyal de la Filmoteca de Catalunya i sense més informació que la que aportava el títol: ‘Barcelona 1932. Família Navarro’. «El que em va cridar l’atenció del vídeo –relata Campa–, a part d’una qualitat cinematogràfica que no era normal, va ser que tots mostressin alegria, que la majoria fossin dones, cosa estranya en les filmacions dels anys 30, i que a més entre elles es fessin petons i s’abracessin». No va dubtar a rescatar les imatges, aplicar-los el tractament DeOldify i compartir-les a Twitter. Com sol succeir cada vegada que Campa publica un nou vídeo, els seguidors del seu compte van començar a fer especulacions entorn de la identitat de les persones que apareixen en la filmació i preguntar-se què va ser d’elles, en conjectures tenyides sovint de fatalisme per la imminència de la guerra civil i l’adveniment de la dictadura franquista. Dos descendents dels protagonistes de la pel·lícula van contactar amb Campa i li van relatar la història de la família En aquesta ocasió, i això sí que és inusual, els interrogants van trobar resposta, perquè dos descendents dels protagonistes de la pel·lícula, els periodistes Toni Rodríguez Pujol i Núria Navarro, van veure el vídeo (que en només una setmana ha superat les 130.000 visites) i es van posar en contacte amb Joaquim Campa per explicar-li la història de la família. UN REPORTER EN LA GUERRA DEL RIF UN REPORTER EN LA GUERRA DEL RIFGràcies al testimoni de tots dos sabem que l’autor de la filmació és Josep Navarro Alemany (Barcelona, 1893-1976), que en aquell temps treballava com a reporter cinematogràfic per a la productora francesa Pathé Frères (la seu barcelonina de la qual ocupava els baixos de la Casa Batlló) i als laboratoris de positivació i tiratge que l’exhibidora Cinaes (Cinematogràfica Nacional Espanyola) tenia a les instal·lacions del Pathé Cinema, a la Via Laietana, rebatejat després de la guerra com a Palau del Cinema. Josep Navarro, del qual el treball com a audaç camerògraf en la guerra del Rif va ser objecte d’un reportatge a EL PERIÓDICO l’octubre del 2012, també apareix fugaçment a la pel·lícula familiar (amb vestit i corbata), en un pla general en el qual el grup baixa alegrement les escales. La providència va voler que poc després de filmar aquestes imatges Navarro iniciés una nova vida laboral com a cap de plató dels estudis Orphea Films, ubicats al Pavelló de la Química de l’Exposició Internacional, al peu mateix de les escales en les quals transcorre la pel·lícula. L’esclat de la guerra el va sorprendre en ple rodatge de ‘María de la O’, amb Carmen Amaya. Va mantenir el lloc després de la confiscació dels estudis per part de la CNT, una circumstància que va pagar el 1939 amb un arrest per «roig» i una breu estada a les cel·les de la presó militar del castell de Montjuïc. El va salvar de la depuració absoluta la intercessió de Margarita Díaz, que s’havia convertit en propietària dels estudis després de la mort del seu marit, Abelardo Trilla, i que estava molt agraïda a Navarro per haver mantingut les instal·lacions en bon estat. UNA MESTRA DEPURADA UNA MESTRA DEPURADAJosep Navarro va recuperar no només la llibertat, sinó també la seva antiga feina. No va tenir tanta sort la seva dona, Encarnació Garcia, que al vídeo apareix vestida de dol i ventant-se amb cert aire d’impaciència. Mestra d’idees republicanes adscrita al moviment de renovació pedagògica impulsat per Rosa Sensat, treballava a l’Escola Pública Ramon Llull, a la Diagonal, i va ser castigada després de la guerra amb una rebaixa de categoria professional i un canvi forçós de centre que al cap de poc temps la va portar a abandonar la docència. Abans d’això, la gana i els bombardejos havien abocat el Josep i l’Encarnació a prendre la decisió d’enviar el 1937 els seus dos fills, el Jordi i el Joan (els dos nens vestits de mariners que amb les ganyotes i escarafalls protagonitzen alguns dels més divertits plans de la pel·lícula), a la localitat alacantina de Quatretondeta, a cura de la iaia Vicenta. A només sis quilòmetres en direcció nord-est, a la casa familiar del poble de Fageca, passaven la guerra els seus cosins Joaquim, Ester i María Isabel, que també apareixen al vídeo. Dues dècades després, als anys 50, aquests tres van emigrar a Buenos Aires fugint de les estretors del franquisme i van arrossegar amb ells Joan Navarro García, que amb el temps, ja retornat a Barcelona, es va encarregar de dipositar a la Filmoteca la bobina de 8 mm amb les gravacions domèstiques del seu pare. PACO, EL POLICIA ‘COSPLAYER’ PACO, EL POLICIA ‘COSPLAYER’No menys agitat va ser el destí del germà petit de Josep Navarro Alemany, Francisco, el tros d’home moreno de camisa blanca de la filmació. Ferit a la guerra del Marroc al patir l’impacte de la metralla (les versions familiars no es posen d’acord en si va perdre un testicle o tots dos), l’oncle Paco va ingressar a la brigada criminal de la Policia, va mantenir una insòlita relació de camaraderia amb alguns dels més destacats delinqüents de la Barcelona de postguerra i va cultivar una estranyíssima afició a retratar-se a si mateix disfressat dels més diversos personatges històrics, de Neró a Barba Roja i d’Àtila als apòstols (¡els 12!). Però aquesta és una història que desborda les limitades possibilitats d’aquest reportatge. Un altre dia, potser.

Petons i rialles a la Barcelona de 1932

La troballa d'una petita pel·lícula domèstica rodada a Montjuïc fa 88 anys i la seva difusió a través d'un popular compte de Twitter permeten reconstruir la història de la família del reporter cinematogràfic Josep Navarro Alemany.