Lloguers per a potentats a Barcelona

Una família de quatre membres, dos adults i dos adolescents, busca vivenda de lloguer a Barcelona. La constatació no és només que difícilment viuran en alguns dels barris més cèntrics per menys de 1.300 euros. És que un ha de ser un treballador reconegut per la seva empresa i ben retribuït per convertir-se en inquilí barceloní. I que s’ha de demostrar més solvència per llogar que per comprar un pis. Uns quants exemples permeten constatar-ho. La primera trucada és per un pis a l’avinguda de la República Argentina: 100 metres quadrats, tres habitacions, 1.300 euros mensuals. Una vivenda que s’anuncia exterior amb ascensor, tot i que per utilitzar-lo poc: és la primera planta. Té dos banys i sembla idoni per a una família amb dos fills adolescents. La persona que atén el telèfon talla de seguida el diàleg: «Deixi’ns el número i li trucarem després». Passen les hores. No truca ningú. Més petit però més car, un dúplex en un carrer de Sant Gervasi crida l’atenció: 75 metres quadrats, dues habitacions, 1.550 euros al mes. No, diu l’home a l’altra banda del telèfon, en aquesta segona habitació del dúplex no hi caben dos adolescents. Però a la mateixa finca hi ha un altre pis amb els mateixos 75 metres i una tercera habitació, amb una tarifa idèntica. Allà hi cabrien tots. Contracte de sis mesos Els requisits són dos mesos de fiança i garanties de solvència econòmica: «La nòmina dels últims tres mesos». ¿La d’un dels adults o les dels dos? «Millor les dels dos. Com més, millor», diu l’encarregat, que precisa que si es confirma l’operació el contracte de lloguer serà de sis mesos. És a dir, que demanen sis nòmines com a prova que es podran afrontar sis mesos de lloguer. ¿Només sis mesos de durada? Només sis. «¿Quant temps hi volen viure?» pregunta. La resposta: «Anys». «Doncs els contractes seran de sis mesos, i cada vegada que se’n faci un de nou les condicions poden canviar». Les condicions poden canviar significa que la tarifa pot pujar cada mig any. És un contracte de lloguer per temporada, no té gaire sentit per a una família que vulgui estar durant anys en una vivenda. Segueix la recerca. Nòmines amb cara i ulls Una amable professional explica els detalls d’un pis a travessera de Gràcia, amb vista a les obres del mercat de l’Abaceria: «És una vivenda disponible des de ja per a contractes de llarga distància», explica. La vivenda té una mica més 100 metres quadrats i tres habitacions. Costa 1.450 euros mensuals. «Cuina equipada, pis sense moblar». «Aquí diu que són dobles», explica sobre les habitacions, amb cert to de dubte com donant a entendre que no sempre acaben sent dobles tot i que ho digui. Hi ha ascensor. Requisits, dos mesos de fiança, fotocòpia de la documentació, en què aparegui una foto, i una assegurança de responsabilitat d’una quantitat suportable: «Uns 100 euros a l’any». Quan arribem a la part de la solvència econòmica que l’hipotètic inquilí ha de tenir, la professional sembla una mica amoïnada i insisteix perquè se l’entengui bé. No és només que calgui aportar les tres últimes nòmines, declaració d’Hisenda i fotocòpia del DNI del candidat a abonar el lloguer. El propietari, diu la dona, vol estar segur que no hi haurà problemes de diners: «És molt important que el lloguer no superi el 35% o el 40% de la nòmina, perquè s’entén que la família té altres necessitats». En vista que aquí es demanen 1.450 euros mensuals, la dona calcula el que ha de figurar en aquesta nòmina: 3.900 euros mensuals. ¿Bruts o nets? Déu escanya però no ofega: «Bruts». Si es té en compte que el salari mitjà espanyol està per sota dels 25.000 euros a l’any, i que el salari més freqüent està per sota dels 20.000 euros, no només es tracta de viure en parella per formar una família i compartir la vellesa. En el cas d’una família monoparental, el cap o la cap de família hauria de despuntar molt econòmicament parlant per acreditar la solvència exigida. Mascotes, sí; preu negociable La desconfiança no estava justificada. Sis hores després, truquen pel pis de República Argentina. Són tres habitacions en una vivenda sense moblar, a prop del pont de Vallcarca. El saló, «gran», dona a la República Argentina, la resta del pis, a l’interior: «És tranquil», diu la dona que ha tornat la trucada. És fosc, pensa el que pregunta. Hi ha dos banys i tres habitacions; una de doble i dues que, bé, per la pausa de la comercial, i perquè ho confirma després, difícilment donarien per ficar-hi dos adolescents en una. Hi ha l’opció d’una llitera, aventura el candidat a inquilí. «Si en vols posar una...», respon ella, que ofereix una dada rellevant: «S’hi admeten mascotes». Que potser no tens animals, però si comptes amb l’antiguitat laboral i els salaris que s’exigeixen per llogar a Barcelona, no et vindrà dels diners necessaris per adquirir un gos de raça de concurs. Quant al lloguer del pis de República Argentina, aquests 1.300 euros, la veu remarca amb delicadesa, com si fos un petit secret, que la quantitat és negociable. Com en la resta de casos, es reclamen dos mesos de fiança i proves que acreditin que has sigut algú en el mercat de treball: «Un contracte indefinit amb una antiguitat de com a mínim un any, les tres últimes nòmines i l’última declaració de la renda».

Lloguers per a potentats a Barcelona

Per convertir-se en inquilí a Barcelona un ha de tenir un salari alt amb contracte indefinit i, en la majoria de casos, una parella amb ocupació

Per un pis de 100 metres amb tres habitacions es reclama acreditar uns ingressos mensuals de 3.900 euros bruts, en una sola nòmina o en algunes

El més llegit