El metro enfadat

¿És possible fer un mapa social de l’usuari de les línies de metro de Barcelona? ¿Es pot distingir l’usuari de la línia 1 del de la línia 4? ¿Canvia el perfil en funció del tram o de l’horari? Aquesta és una aproximació a una sociologia fosca de les línies 1 i 5 del metro de Barcelona. Diumenge que ve, la 2 i la 4. L-1, el cinturó roig La línia 1 del metro de Barcelona no va ser la primera. Com hem après en aquesta pandèmia, que ens ha ensenyat que la primera fase és la 0 i la segona és la 1, la primera línia del suburbà de la capital catalana va ser la 3. Ara, gairebé 100 anys després, l’L-1 s’ha convertit en una espècie de cinturó roig metropolità que enllaça l’extrem sud de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Però l’L-1 no sempre va tenir aquest esperit metropolità. En les seves primeres dècades va ser molt i molt barcelonina. Del cor de l’Eixample. Va ser ja entrats els anys 80 quan es va obrir a diferents barris, inclòs el centre, de l’Hospitalet (Barcelonès sud). Paral·lelament, va anar creixent per l’altra punta fins a arribar al barri de Fondo de Santa Coloma (Barcelonès nord). Han acabat sent aquestes puntes (des de Bellvitge fins a Sants i des de Glòries fins a Fondo) els que han acabat perfilant la personalitat de la L-1: metropolitana, treballadora, matinera i mestissa. Com el cinturó roig. L-5, mal humor i Barça Seguim amb la cosa metropolitana i amb el ball de números. L’actual L-5 va començar sent la II (així, en xifres romanes), però va durar poc. La línia blava és gairebé una ànima bessona de la L-1. Des de la dècada dels 80 uneix quatre municipis de l’àrea metropolitana: Cornellà, l’Hospitalet, Esplugues i Barcelona. Va ser durant molts anys l’únic servei de metro de què disposaven molts veïns de l’Hospitalet, gràcies a l’estació de Can Boixeres. Durant la setmana, treballadors de gest agre omplen des de primera hora del matí les andanes i els vagons, amb l’excepció del tram més genuïnament barceloní i turístic, personificat en les estacions de l’Hospital Clínic i la Sagrada Família. També va ser la línia amb les obres en què es va desencadenar el desastre del Carmel (2005), el clot que va obrir una enorme esquerda social i política. Va ser al ple del Parlament sobre l’accident quan Pasqual Maragall va airejar en seu parlamentària el 3% de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El metro del poble sa va ser el que va acabar tombant l’statu quo polític de Catalunya. Doncs sí, mal humor de dilluns a divendres... i el metro del Barça els dies de partit. Tot i que últimament l’humor dels milers d’aficionats culers que han utilitzat el metro per anar al Camp Nou tampoc està per a moltes celebracions. L’estació de Badal s’ha convertit, quan juga el Barça, en l’experiència més recomanable per a qui li agradin les massificacions i el risc de caure a les andanes en ple tumult. Efectivament, l’alegria del futbol dura molt poc a la casa del pobre.

El metro enfadat

Les línies 1 i 5 mostren una Barcelona metropolitana, treballadora i mestissa

El més llegit