La pandèmia de la grip de 1918 va ser literalment un supervendes. També va ser una manera terrible de morir. Els malalts més greus es tornaven blaus víctimes de la cianosi heliotròpica. Blau gairebé negre, eren irreconeixibles fins i tot per als seus familiars. Però que no s’espantin els aprensius, aquesta crònica no tracta sobre la patologia d’aquella brutal pandèmia, sinó de quina va ser la quotidianitat en una ciutat com Barcelona, no a través de la mirada literària de Josep Pla («aquests últims dies he hagut d’anar a uns quants enterraments. Això sens dubte fa que comenci a notar una pèrdua d’emoció davant la mort...»), sinó de la més prosaica oportunitat que ofereix la premsa de l’època. Vet aquí un exemple. Amb el títol ‘Bromes de mal gust’, es feia saber que «des de fa uns quants dies, alguns subjectes desaprensius es dediquen a avisar per telèfon l’empresa de pompes fúnebres, demanant que portin taüts a cases on després resulta que no hi ha cap cadàver». El governador civil va ordenar a la policia que detingués aquests bromistes.  Això, tot i que retrata el mal gust de l’humor de l’època, és només una anècdota minúscula al costat de tot el que llavors es va publicar, milers de notícies i, sobretot, milers d’anuncis de medicines miraculoses. El que hem dit, aquella grip va ser un supervendes.