Abans de tot això, era fàcil sentir-se un estrany al Gòtic. Aquí va començar tot amb els colonitzadors romans que es van establir a la muntanya Tàber, no gaire lluny del que avui és la plaça de Sant Jaume. I muntanya per dir alguna cosa, perquè no arriba als 20 metres sobre el nivell del mar. La llavor de Barcelona s’havia convertit en un lloc irreconeixible, devorat per un turisme que va canviar el comerç, va encisar la restauració i va expulsar els veïns. Fins al punt que hi ha més més llits per als forasters que per als residents. Va arribar el coronavirus i va esborrar amb el seu alè tot el que era aliè al barri. Per això ara és fàcil veure escenes impossibles a principis de març des dels temps preolímpics. Nens corrent pel parterre de les oliveres de la catedral, una mare jugant al ‘frisbee’ amb la seva filla a la plaça, partidets de futbols amb jerseis marcant la porteria, dues veteranes veïnes xerrant al portal de casa a Banys Nous, carreres de patinets a Avinyó. El Gòtic, amb els seus problemes i els seus desafiaments, viu un miratge; un somni del que molts no es volen despertar. O del que esperen poder retenir algun tros petit.