Rosa Mach pot caminar pel carrer sense que ningú la reconegui. Tampoc sembla una persona que es mogui amb comoditat entre l’elogi i l’adulació, així que benvingut li sigui l’anonimat. Aquests dies, no obstant, té un focus que l’acompanya a tot arreu: es jubila després de gairebé 40 anys de servei a la ciutat. Se’n va una de les persones que més ha contribuït que la Mercè sigui una festa de i per a tots, un sarau de carrer, de parc, de riu; que ha fet de la setmana gran un oasi d’alegria col·lectiva, fins i tot en els temps més revolts. Ha sobreviscut a cinc alcaldes i a incomptables regidors de Cultura; llaminadures per a una dona nascuda en el Gòtic, per a una veïna de Petritxol que va bregar amb la crua Barcelona dels 80.

La Rosa és filla de la Granja Dulcinea, situada en el número 2 d’aquest carrer de Ciutat Vella que fa olor de xocolata amb melindros i que manté retalls de la seva història en petits murals ceràmics. Resulta curiosa la seva obsessió per definir la Mercè com la «recuperació del carrer» si es té en compte que Petritxol va ser la primera via íntegrament per als vianants de tot Barcelona. Va passar el 1959, quan ella tenia dos anys. El carrer, sempre el carrer. Aquest seria el primer apunt biogràfic que ha marcat la seva manera d’entendre la festa. La història va voler que complís la majoria d’edat en plena transició democràtica, quan va començar a implicar-se en moviments veïnals. Havia estudiat per ser mestra, però el seu fort era educar fora de l’aula. Per això, es va implicar en un casal de barri del carrer Tantarantana, anomenat el Fanal, que donava un cop de mà als xavals. El que no tenia previst era la dècada de l’heroïna.

Els maleïts 80

Molt escàndol i hores de tertúlia per la quinzena de morts violentes registrades a Barcelona aquest any. Doncs bé, en aquella era negra de la droga, en aquells anys 80 de cavall desbocat, a la ciutat van arribar a morir 60 persones al mes a causa d’una sobredosi. En els primers 90, un reial decret va posar ordre a la dispensació de metadona als centres sanitaris acreditats. No mataria la ràbia, però amansiria la fúria. La Rosa es va veure sorpresa per aquella onada de deshumanització. «Havíem de fer front a situacions molt dures. Estàvem per educar en el temps lliure i ens vam trobar amb mort, narcotràfic, bandes, quinquis, absentisme escolar, batudes policials a l’edifici..., era molt complicat, res a veure amb els problemes d’avui». A mitjans dels 80, tant ella com els seus companys no van poder sostenir més la situació. Ho van deixar. Segon apunt biogràfic: és important saber quin és el moment de marxar. 

Tot allò la va posar en contacte amb l’ajuntament, ja que el casal s’aguantava amb ajuda municipal. Va ser així com va recalar en l’antic Institut Municipal d’Animació i Esplai. Tenia uns 25 anys i ja arrossegava una experiència que per a molts hauria sigut traumàtica. Després van arribar els Jocs Olímpics. Va marxar dos mesos fora de la ciutat perquè en aquell moment no combregava amb l’esdeveniment. «Ara admeto que van ser positius, però en aquells anys em costava entendre que es destinessin tants mitjans a la promoció exterior de la ciutat». Tercer apunt vital: la Mercè seria, sota el seu mandat, una festa eminentment local, dels barcelonins, sense tancar la porta a ningú, però sobretot pensada per al gaudi de la gent dels barris. «És curiós que en una ciutat tan gran, el sentit de la festa major, d’espai de trobada i conquista del carrer es continuï mantenint», celebra. La inauguració dels Jocs, per cert, la va seguir des de la Xina, «a través d’una tele col·locada sobre una nevera al carrer». «Era emocionant, però ganes de ser allà, cap». 

Sense casar-se amb ningú

Passada l’olimpíada, la Rosa passa a coordinar els temes territorials de cultura dins de l’Institut Municipal Barcelona Espectacles. Va mantenir l’esperit de sempre, aquesta voluntat de «canalitzar l’activisme social a través de la feina». Per això, diu, el seu ofici ha sigut alhora la seva vocació. I per això, també, ha esquivat sempre la política i els que l’exerceixen, tractant amb ells amb cordialitat però intentant mantenir un halo d’independència, això tan cultureta, i de vegades tan necessari, de buscar un camí més intel·lectual que burocràtic. Compte que no ha militat en cap partit, que s’ha barallat amb tots, socialistes, convergents i comuns, i que ha aconseguit guanyar-se una cosa molt complicada en aquests temps de desmesurat ego: el respecte de tots. Quart apunt biogràfic: mantenir un projecte propi aliè als vaivens polítics, amb professionals que han defensat amb dents i ungles les seves idees. 

La Rosa ha comandat de manera directa la Mercè dels últims 12 anys. Ha exercit de directora d’orquestra de l’equip de festes de l’Institut de Cultura de Barcelona, al qual es va integrar des del seu naixement, el 1996. En aquesta etapa s’ha incorporat la Ciutadella com a espai per a l’espectacle de carrer, s’ha descentralitzat la festa cap al Bogatell (gràcies, en gran part, l’afany de Joaquim Forn), el Besòs (decisió en la qual va tenir molt a veure el regidor dels comuns Jordi Martí), Nou Barris o el parc de la Trinitat i s’ha aconseguit mobilitzar any rere any a milió i mig de persones. Sense incidents, sense accidents, sense queixes excessives. Ella ha sigut el cor d’una festa amb vida pròpia, en la qual la marea humana s’anava desplaçant de la platja a la plaça d’Espanya, de Ciutadella al Fòrum. Tot, amb un ull al metro, un altre en la seguretat, un més en la neteja i un últim sobre el bon funcionament dels espectacles. 

Ara li queda «deixar de venir per vici i acabar de recollir la taula». Diu que estarà disponible per a qualsevol que ho necessiti, i dins del dur que és abandonar el vaixell, té ganes que arribi la següent festa major per tornar a viure-la com a usuària. Des del carrer. Però segur, sense deixar de vigilar que tot vagi bé. Podria dir-se que és una més dels herois de la Marvel: sempre a punt, la capitana Mercè.