Hi ha pocs fenòmens ciutadans que aconsegueixin alienar-se de labronca política. Hi haurà qui defensi que el futbol és un d’aquests. O les vacances. A Barcelona, no obstant, si alguna cosa ha aconseguit sobrevolar les trinxeres en els últims temps ha sigut sens dubte la festa major. La Mercè és un èxit social, un calmant en temps revolts que, aquest any, a més, s’ha acompanyat d’un bàlsam de reivindicació sense precedents. Són les coses de les noves generacions, que s’han abocat com mai en la setmana gran de la ciutat i que també des de l’espectacle es queixa i molt del món que un dia governaran. 

Si alguna cosa ha aconseguit la Mercè, aquesta i les anteriors, és funcionar partint de paràmetres purament culturals, sense gairebé intervenció del gestor de torn. De tot això en sap un niu Marta Almirall, anterior responsable de les festes i ara directora del Mercè Arts de Carrer (MAC), tot el que té a veure amb l’oferta a l’aire lliure en què s’han implicat més de 500 persones de 120 companyies de tot el món. Ha sobreviscut a tres alcaldes de tres partits polítics diferents, persones i regidors molt diferents, amb visions de vegades antagòniques de la ciutat i que, no obstant, han confiat en el seu criteri i en el de tot el personal de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). «No he hagut d’adaptar-me a cap govern –assegura–, crec que tots han entès que la cultura ha de quedar al marge de la política, fins i tot per sobre». Així les coses, el pacte no escrit entre els regidors per respectar-la ha convertit la Mercè en un dels esdeveniments municipals que millor funcionen. ¿Casualitat?

Entre línies

En la jornada de castellers de diumenge a Sant Jaume es van escoltar proclames independentistes mentre els quatre regidors de Ciutadans es negaven a participar de la festa des del balcó de l’ajuntament mentre segueixi penjada la pancarta que demana la llibertat dels polítics catalans que esperen a la presó la sentència del Tribunal Suprem. També el pregó, aquest de l’exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i els anteriors, sol generar una detallada lectura entre línies. Per l’elecció del personatge i pel missatge, però és una polèmica que s’ofega aquella mateixa nit entre les notes dels primers concerts de platja del Barcelona Acció Musical. Té mèrit que un esdeveniment que reuneix 1,5 milions de persones sigui capaç d’abstreure’s, en gran mesura, a un entorn de vegades tan polaritzat. «Un miracle», ironitza la responsable del MAC.

Explica Almirall que mai, en els últims 10 anys, ha patit «cap intervenció política» i que totes les censures se les imposa ella mateixa pensant en el públic, però mai en la situació del país. «Només estic pendent del món de l’espectacle, de les tendències contemporànies, dels artistes que poden aportar valor a la nostra festa major». Comparteix la idea de «treva» i aplaudeix que la Mercè aconsegueixi adormir per uns dies l’escaramussa política. «No hi ha hagut problemes amb cap partit, ni ara ni en el passat, no sé si són molt conscients de la importància que té el fet de deixar que decidim què és el millor per a Barcelona», reflexiona Almirall. Creu que potser tot es degui a la «intuïció», aquest sentit de saber que hi ha llocs o decisions en què és millor no prendre partit. «Això ens demostra que la Mercè té vida pròpia». 

s la segona Mercè que Joan Subirats, sisè tinent d’alcalde i responsable d’Educació i Cultura, comanda des que va ingressar en el govern d’Ada Colau, el novembre del 2017. Quan va trepitjar l’ICUB es va sentir «un principiant que entra en un lloc amb gent de llarga trajectòria». Davant d’aquest paisatge, explica que s’ha limitat a «modular i ajustar», amén, això sí, en cas d’intentar enfortir la idea de descentralitzar la festa, una decisió que, aquesta sí, neix de la política. Dimarts, i després de l’èxit de l’any passat, la festa major torna al parc del Besòs, amb l’actuació, entre molts altres, de Tortell Poltrona. Admet Subirats que el fet que la cultura eludeixi la política converteix la Mercè en una «autèntica joia a preservar». «Té mèrit –sosté– que sigui un èxit en un moment de tanta crispació». 

Una nova generació

Aquest any, a més de mantenir-se el blindatge cultural davant l’assalt polític, la Mercè haurà servit per confirmar la irrupció d’una joventut cada vegada més reivindicativa que també se serveix de la cultura per exportar el seu missatge. Almirall ho narra així: «En els últims anys sempre hem tingut espectacles de carrer més o menys divertits i visuals, amb bones tècniques, però en aquesta edició les propostes tenen discurs social. Per la crisi climàtica, per la igualtat de gènere, en defensa del col·lectiu LGTBI, la inclusió social de les persones amb discapacitat... Ha sigut l’edició amb més activitats amb missatge incorporat». No és una cosa intencionada, afirma la responsable del MAC, sinó que es tracta «d’una tendència cada vegada més present en les companyies».

Espectacles sobre els nàufrags del mar, l’ús abusiu del plàstic i el respecte a les persones grans. O la ‘performance’ de l’artista gai de Beirut Alexandre Paulikevitch, un home capaç de convertir els insults que rep pel carrer en una coreografia. Els joves compromesos amb el planeta, resa Almirall, «volen veure i escoltar coses que els toquin més enllà de la vida quotidiana». En definitiva, del que es tracta a la Mercè és d’«intentar ser feliç i fer feliços els altres», per això la millor lliçó que deixa la festa major és «la de la convivència en què tothom aporta en positiu».