No volien problemes. Això va passar a la una del migdia i a les quatre de la tarda ja li havien ingressat de tornada els 1.400 euros que havia pagat per la reserva del pis. En aquest cas, no es tractava d’una qüestió econòmica. Tot estava en regla. La carta de solvència del banc sobre la taula era més que suficient per rubricar l’acord, però al treballador de la immobiliària li va agafar per preguntar a la Isabel per què no entregava una nòmina del seu fill, al costat del qual viu i havia de viure en el futur pis. La Isabel, que mai ha sigut d’amagar-se de res ni en té motiu, va contestar amb la veritat. "El meu fill no té nòmina. Té una discapacitat del 66%". L’agent no es va conformar amb la resposta i va continuar: "¿Ah, sí?... ¿què li passa?". I la Isabel, a qui li va costar molt assimilar-ho, però que sempre ha estat amb ell, amb tot el que això significa, va seguir amb la veritat: "Esquizofrènia".

Silenci.

Canvi de cara.

- Espera, he de fer una trucada.

L’api va sortir de la sala amb el contracte ja redactat i a punt per a la firma, tant a punt, que es tractava de l’entrega de claus i ja estaven a dins del pis. La firma no es va arribar a produir.

- Ho sentim, però el propietari no vol problemes.  

"La culpa va ser meva, per dir la veritat", explica Isabel Sentís, ja serena, després del disgust i la ràbia inicials. "Però no tenia per què mentir. És una malaltia, no és cap vergonya", prossegueix. Malgrat tot, malgrat que ja havia avisat al pis en el qual vivien que el deixaven, ja havia ficat la seva vida en caixes i contractat el servei de mudances, van tenir sort i van poder quedar-se al pis anterior. "No ho denuncio perquè vulgui aquest pis, que ja no el vull. Ho denuncio perquè aquesta mena de discriminacions surtin a la llum i per evitar que es normalitzin i es continuïn produint. Els qui han de sentir vergonya són ells, per aquestes actituds", assenyala Sentís, al costat de la seva filla Marta, que l’ha animat a fer pública la situació. Pel seu germà i per tots.

A Josep Maria Solé i Chavero, director de Fundació Support l’indigna però no el sorprèn el cas denunciat per Sentís. Com a fundació porten anys apostant per llogar pisos del mercat ordinari, "molt més inclusius que els recursos específics" i "cada vegada costa més". "A nosaltres no ens diuen obertament que no ens els lloguen perquè són per a persones tutelades, ja que aquí [a les comarques de Girona, on treballen] tothom ens coneix i saben que els denunciaríem i guanyaríem, però notem les reticències i les excuses", assegura. I l’estigma va més enllà. Una vegada llogat el pis, quan els veïns saben qui viu allà, resulta que el diagnòstic del nou veí es converteix en l’origen de tots els mals de la comunitat. Malgrat aquests inconvenients, lluny de rendir-se, Solé té clar que aquest és el camí i que les persones, totes, "han de poder viure on els hi doni la gana". 

"L’estigma està en tota la societat i s’acaba traslladant a tots els àmbits, públics i privats, i això acaba propiciant una vulneració flagrant de drets", assenyala el director de la fundació, que recorda que segons la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, firmada per tots els països de la Unió Europea, els Estats haurien de fer polítiques actives per lluitar contra l’estigma, formar els seus funcionaris per evitar situacions de discriminació... Una cosa que no es fa. "La majoria no en tenen ni idea", denuncia. 

Poder decidir sobre la seva vida

Fins al 80,1%  de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya ha patit discriminació i estigma, i el 54,9% han sigut discriminats "bastant o molt freqüentment", segons les xifres que recull l’estudi 'L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016’ fet per Spora Sinergies i la Universitat Autònoma de Barcelona a petició de la plataforma Obertament, nascuda el 2010 de la mà dels principals agents socials de salut mental a Catalunya per lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental.

A més del de  vivenda, aquest informe, fet pels mateixos afectats, destaca altres temes clau en la discriminació en àmbits vitals com l’educació i la feina (un 40,6% dels enquestats asseguren que han patit algun tipus de discriminació en l’entorn laboral). "En el tema educatiu, hi ha un decret aprovat, però no s’està desplegant a tot el territori. Tampoc és igual la qualitat del recolzament a tot arreu... A més que la seva aplicació és molt desigual, s’hauria de treballar molt més el model i avaluar-lo, ja que els decrets es redacten sobre un marc teòric", apunta Marta Poll, directora de la Fundació Salut Mental Catalunya, que assenyala una altra assignatura pendent contra l’estigma important: la discriminació en l’àmbit sanitari mateix. "El model d’actuació en salut mental ha evolucionat molt. S’ha passat d’una idea de pacient passiu a un model que vol trencar amb aquest paternalisme, que mal entès genera discriminació. El pacient ha de poder decidir sobre la seva vida, i hi ha professionals que encara no han assimilat aquest nou model", resumeix Poll. 

'Salut, ment i tal’

Quan a Jorge Daniel Castilla, activista pels drets de les persones amb problemes de salut mental, li pregunten si el millor és explicar-ho o no explicar-ho, una cosa que passa molt sovint, sempre contesta que haurien de poder-ho dir obertament, com el que diu que té diabetis o problemes del cor. Però la reacció de l’interlocutor a l’explicar-ho no és la mateixa. "Estem tan estigmatitzats que dir-ho genera rebuig en tots els àmbits de la vida. Per trobar pis, feina o parella. Pot ser que coneguis una persona durant unes quantes setmanes, que tot vagi bé, però quan li dius que tens un trastorn de salut mental, adeu", exposa Castella, que té clar que la solució passa per la informació, la informació i la informació.

"La gent ha de saber que un brot psicòtic no és el que es veu a les pel·lícules i les sèries" Amb aquest objectiu, que ho sàpiguen, fa cinc anys que ofereix xerrades en alguns instituts de Tarragona. Busca, a més, treure la por d’anar al psicòleg o al psiquiatre si tenen algun problema –trencar amb aquesta idea que anar a un professional és "estar boig"–, i lluitar contra el ‘bullying’ cap als nens amb algun problema d’aquest tipus.

El programa per al qual treballa Castella es diu 'Salut, ment i tal’ i les xerrades les fan persones que han patit o pateixen algun trastorn. "El que t’ajuda sentir-te acompanyat per l’aplaudiment de 25 xavals després d’haver-los explicat la teva història no t’ajuda cap pastilla", resumeix Castella, que va patir ansietat i agorafòbia durant nou anys. "Jo pensava que estava sol al món, que no hi havia ningú que li passés el mateix que a mi, fins que vaig descobrir les associacions i em vaig començar a moure. A veure que hi havia moltes persones com jo o amb diagnòstics pitjors, i que podíem fer coses, ajudar-nos. Explicar-ho allibera moltíssim", diu. 

Com Poll, Castella també apunta el problema del paternalisme, tant el familiar com el dels professionals. "De vegades és el mateix entorn el que et posa els límits. El que et talla les ales", destaca. Solé comparteix el diagnòstic. "Rebem moltes famílies preocupades que ens demanen que els assegurem que, quan ells faltin, els seus fills tindran una plaça assegurada. Nosaltres sempre els contestem el mateix. Que no; que per poc que puguem, el nostre objectiu és que els seus fills no hagin d'estar en cap centre, sinó que visquin de la forma el més autònoma possible", conclou.