El 1994 José Cívico va obrir la Residència Roger de Flor, a la Gran Via de l’Eixample de Barcelona. Era la llar de 25 avis. La més gran superava els 100 anys. Però el propietari ha sigut incapaç d’aguantar la pujada de 6.000 euros de lloguer que li exigia el propietari. Una situació semblant va viure la residència Ausiàs March, a la qual la propietat no va renovar el contracte de lloguer. Són residències privades i els avis han hagut de ser resituats. Però els afectats tenen la sensació que el seu barri només admet rics.
El lloguer que pagava la residència Roger de Flor era de 6.200 euros mensuals. Un pis lluminós a l’Eixample, de 500 metres quadrats, amb una terrassa exterior. “Era el seu jardí”, diu Janeth Veliz, una de les treballadores, al recordar com els avis regaven les plantes i cuidaven la terrassa. Ara, tot està damunt davall. La cuina, desballestada. Han hagut de despenjar els llums del sostre i malvenen el mobiliari que els queda a través de Wallapop. El motiu del caos no és cap altre que el que assola tota la ciutat: el galopant ascens del preu del lloguer.
El propietari, diu Cívico, li va exigir que a partir d’aquest maig el lloguer seria de 12.000 euros. “No ho puc pagar; és impossible”, exclama al recordar aquell moment. Si els familiars pagaven 1.700 euros, n’haurien hagut d’assumir gairebé 3.000 cada mes. Molts d’ells anaven pagant la residència amb els ajuts de la dependència. "Em podia haver plantat i esperar que vinguessin els Mossos, però vaig decidir tancar i que cadascú es busqués la vida com pogués", explica visiblement emocionat.
El responsable d’aquesta residència explica que el propietari li va donar la següent explicació. “Hi ha despatxos d’advocats, o oficines, que sí que ho poden pagar”. Una acció, de moment, totalment legal. “Jo crec que es vol vendre l’edifici sencer i fer pisos turístics, perquè tota la finca és seva”. “Ens en anirem a viure fora de l’Àrea Metropolitana, a Sabadell o a Terrassa, on els preus no siguin impossibles”, expliquen alguns.
Ni renovar el contracte
En l’altre cas, la residència Ausiàs March, el propietari no va voler ni renovar-los el contracte del lloguer. “La directora no podia pagar tot aquell dineral”, apunta una de familiar. Odulia Palomares és una altra familiar afectada. “La meva mare allà estava molt ben tractada”, explica. Té 95 anys i acaba de sortir d’un ictus. Ha tingut seriosos problemes per trobar residència substitutòria. “Costen molts diners, però és que si la porto a altres barris o ciutats fora Barcelona serà més difícil que la puguem veure; no la volem deixar sola”. Així que, en comptes de pagar 1.750 euros, ara ja està en més de 2.000 al mes.
Ella creu que la causa no ha sigut tant el preu del lloguer, sinó més aviat la indiferència o odi que la societat ve demostrant amb la gent gran. “Als veïns no els agradava tenir un geriàtric a l’edifici”, explica. Col·lapsen l’ascensor, van en cadira de rodes, els costa més caminar... “molt injust, perquè tots ens farem grans i volem estar a les millors mans”, diu. Sigui com sigui, la residència va tancar al març.
Una vintena de treballadors se n’han anat al carrer. El Josep, no obstant, té molta por. “Jo pensava allargar tres o quatre anys més i jubilar-me. ¿Què faig ara?”, es pregunta. A la seva edat, diu, és difícil trobar feina. I ha perdut tots els estalvis per pagar les indemnitzacions dels 16 empleats que ha hagut d’expulsar.
L’ajuntament i la Generalitat poc han pogut fer per salvar els negocis. Primer, perquè són serveis privats. Segon, perquè la llei del lloguer permet les pujades de preu. Algunes fonts apunten que l’únic que es podia aportar era finançant places amb fons públics. Però, tot i així, l’espai no estava prou adaptat.
Ara mateix, hi ha 60.000 persones de més de 65 anys residint a l’Eixample. Són el 22% de tot el barri. En tan sols 10 anys, l’ajuntament preveu que arribin fins als 90.000 i suposin un terç del barri. A la falta crònica de residències a la ciutat, la gentrificació s’entossudeix a posar les coses encara més difícils.