Sempre va voler tenir un hotel. Un de petit, en el qual pogués controlar tots els detalls. Com la decoració o el tracte amb els hostes. I fins i tot la cuina, perquè aquesta ha sigut la seva altra gran passió. Patricia Pujadas és molt a prop de complir un somni. “Des de petita sempre ho he tingut molt clar”. Sense fons d’inversió a la seva esquena, sense una cadena hotelera en el seu llinatge, sense equip. Ella sola, amb el recolzament de la família, davant una burocràcia i un sector, el del turisme, que no passa pel seu millor moment de popularitat. La limitació d’obrir hotels al centre de la ciutat aprovada pelgovern d’Ada Colau no l’ha afectat perquè ella el vol a prop de casa, alnucli antic de Sarrià. Dels 16 projectes que (suposadament) tiren endavant en barris amb menor pressió turística, el de Pati és el més petit de tots. Ha sol·licitat 10 places per a les dues habitacions que té previstes en la planta superior d’una finca antiga situada al costat de la plaça del Consell de la Vila. Ja disposa de l’informe favorable de l’ajuntament. Però això no ha fet més que començar. Aquesta és la història de Casa Filomena, un hostal de butxaca. Però també és la crònica del difícil que resulta obrir un negoci a Barcelona.

Pati rep al número 95 de Major de Sarrià. La finca va ser molt temps enrere vivenda amb comerç als baixos, però en els últims anys havia funcionat com a botiga italiana de ‘delikatessen’. Sembla més una casa que un futur hostal. Una decoració minimalista, primer, i una cuina amb una enorme taula, més enllà. Amb una terrassa interior i un petit bany. A dalt, les dues habitacions que no reformarà fins que obtingui definitivament la credencial municipal. De moment, el lloc funciona com a aula gastronòmica. “Necessitava generar ingressos mentre gestiono la llicència perquè el lloguer –que no és precisament barat– l’estic pagant des de setembre”.

A finals de la setmana passada, amb aquest ‘barcelonejant’ practicamente tancat, Pati va rebre una carta del districte que ho ha canviat tot. Comptava els dies per rebre l’‘ok’ definitiu, perquè l’informe favorable és l’avantsala de la concreció de la llicència. Però la missiva l’informa que ha de fer caure un altell de sis metres quadrats per poder passar el tall. I no és negociable. És de lloguer, així que les opcions que el propietari li permeti demolir la petita habitació són nul·les. “No soc de llançar la tovallola, però això m’ha deixat feta pols”. Pel que sembla, els tècnics municipals estaven per la feina, ja que preval una normativa de protecció de les finques antigues de Sarrià-Sant Gervasi que evitaria destruir aquest altell. Una jurista funcionària, no obstant, no ho ha vist així i no ha volgut firmar el permís. Així les coses, se li obre la via del contenciós-administratiu, però està disposada a esgotar el diàleg per evitar un món, el de l’advocacia, que fa anys que va deixar enrere. 

Del Dret als fogons 

Pati es va llicenciar en Dret i va realitzar un màster de Fiscalitat. Va treballar en el ram durant sis anys. Un gran despatx, un bon sou, projecció professional..., una carrera tan pròspera com previsible. Però als 30 anys ho va deixar. “Em van dir que acabaria tornant, però ha passat una dècada i continuo pensant que vaig fer el correcte”. Va estar dos anys formant-se a l’escola d’hostaleria Hoffman. Tot aquell canvi va coincidir amb el naixement de la seva primera filla, la Lucía (10 anys), a qui seguirien el Bruno (8) i el Nico (6). Va començar a treballar en un petit càtering, però al cap de poc temps, amb un marit amb una ocupació que l’obliga a viatjar amb freqüència, va decidir seguir per compte propi. “El que li pagàvem a la cangur s’emportava bona part del meu sou”. Anava enfornant el seu somni a foc lent, sempre amb l’hostal al cap. Fins que el 2015 va decidir intentar-ho. Va recórrer el districte a la recerca d’un petit edifici. Ho va intentar al’antiga llar d’infants Tirol, situada en una enorme casa del’avinguda del Tibidabo. Però hi havia una altra llicència sol·licitada a menys de 150 metres i allò no va prosperar. Va visitar el registre, va picar timbres. I un dia es va trobar amb la petita finca que acabaria convertint-se en Casa Filomena.

Va iniciar els tràmits. “Mai havia imaginat que això fos tan lent. Porto des de juliol amb el tema de la disconformitat jurídica de l’altell que ara han resolt negativament. ¿No ho podien haver dit abans? ¿I és realment tan insalvable? Al cap i a la fi estic rehabilitant una finca que estava en mal estat. I no busco un supernegoci ni omplir això de turistes”. Pati diu que no es rendirà, però els números manen. Si a l’estiu no té la llicència, s’haurà de replantejar si val la pena seguir a la recerca del seu somni. I per a alguns, serà una victòria: un hotel menys a la ciutat.