Sí, és cert, la trama original de ‘Les amistats perilloses’, novel·la de Pierre Choderlos de Laclos, no concorda plenament amb les trames i subtrames de la política d’aliances d’Ada Colau. No hi ha hagut sexe pel mig, o no tant. Però també és cert que l’obra ha donat peu a un gran número adaptacions –sis pel·lícules, cinc produccions per a televisió, tres obres de teatre. No vindrà d’una.

El títol se salva, perquè si alguna cosa es pot inferir de la campanya que Colau va fer el 2015 és que totes les amistats li semblaven perilloses: arribava la nova política i tot el que fos anar de la mà amb la vella semblava una heretgia. I això que no li va molestar el pecat original d’emprendre el viatge de la màd’Iniciativa per Catalunya, dels drets electorals de la qual va disfrutar Barcelona en Comú, com Manuel Valls farà amb els de Ciutadans. Els rivals de Colau li van recordar des d’aleshores que el seu nou projecte s’erigia sobre un partit que portava dècades com a soci en el govern de la ciutat: política vella, fins i tot anciana.

La CUP, més papista que Colau

Colau va explorar una altra aliança abans de les eleccions, la que Barcelona en Comú compartís candidatura amb la CUP. Però li va passar amb la CUP el que li ha passat a Ferran Mascarell amb Ernest Maragall: tots dos atresoraven característiques similars però molt més desenvolupades en el segon cas. Si Mascarell és un independentista símbol del maragallisme, més ho és el germà de l’excalcalde. Si Colau és anticapitalista i plantejava encapçalar un estil auster, per exemple en el salari, la CUP redoblava la seva aposta.

Ho explica un cupaire: “Vam seure amb la gent de Colau i vam comparar els codis ètics de cada un. Ens vam aixecar de la taula de seguida”. Per posar un exemple: els ‘colauers’  A més, els cupaires van argumentar que no podien figurar en una llista en què també hi havia Iniciativa.

Aconseguir socis per reunir els 21 vots necessaris per a una investidura per majoria absoluta va ser el primer repte després de les eleccions. Tant en el PSC com a ERC va sorprendre una cosa que anys després explica un socialista: “Va ser la primera vegada en la història que un acord d’investidura es tancava sense acord. No van voler escriure ni un paper. Vam haver de fer tots un exercici de fe i votar Colau”. “La campanya en contra nostre hauria sigut terrible si no ho haguéssim fet. I això que quan negociàvem, la intervenció d’Adrià Alemany –dirigent de Barcelona en Comú i marit de l’alcaldessa– en una reunió gairebé ho envia tot a fer punyetes”, recorda un republicà. Al final, ERC, el PSC i un vot de la CUP van donar aquests 21 vots.

El primer ‘absent’ d’alcalde

Quan Colau va tancar amb Jaume Collboni l’entrada del PSC en el govern ja no era l’alcaldessa del juny del 2015, diuen fonts socialistes. Ja havia entès, diuen, que governar en solitari era pràcticament morir en mans del dia a dia. Necessitava oxigen. El va obtenir, tot i que a canvi de perdre ERC. L’alcaldessa volia socialistes i republicans, els seus socis de votació el primer any de mandat, en el govern. Quan va entrar el PSC, Alfred Bosch es va indignar i es va negar a participar en un trio. I Colau va perdre ERC com a aliat potencial per a la seva geometria variable.

De la cohabitació entre el PSC i Barcelona en Comú els socialistes i els comuns en recorden una bona col·laboració, tot i que els primers llancen dards a una figura concreta: el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello: “No va venir a la meitat de comissions de govern. El govern no ha tingut primer tinent d’alcalde”.

Va ser particularment tens el dia en què Collboni va instar Colau a apostar perquè Barcelona acollís la seu de l’Agència Europea del Medicament i l’alcaldessa el va deixar angoixat amb la seva resposta: “És que nosaltres estem en contra de medicalitzar la medicina”.Al final, l’alcaldessa va veure clar que l’aposta tenia sentit.

La ruptura

Segons fonts dels comuns, la veritable ruptura no va arribar amb l’expulsió del PSC pel seu recolzament a l’aplicació de l’article 155. “Per als socialistes la ruptura va tenir lloc quan Barcelona en Comú va convocar la consulta sobre si calia fer fora el PSC. Creien que Colau havia d’imposar la seva continuïtat”.Colau no va revelar la seva posició, tot i que es va donar per fet que era partidària de no expulsar el PSC. La falta d’acord a Barcelona en Comú, entre els integrants del qual molts rebutjaven l’expulsió, va portar a convocar una consulta a la militància que es va decantar per la ruptura per uns 300 vots: 2.059 a favor i 1.736 en contra. “És l’error més gran del mandat”, va dir un d’aquests integrants que preferien preservar el pacte.

Collboni va deixar el govern i des d’aleshores no li ha donat ni aigua a Colau. Entre els comuns algú recorda com es va optar per mantenir les millores en condicions econòmiques i els empleats addicionals que els socialistes van obtenir a l’entrar en el govern. Se suposa que a canvi el PSC ajudaria en algunes votacions: “En aquest sentit ens han deixat tirats”.

I la setmana que ve: Zelig. L’alcaldessa a qui li passava tot.