L’església del Carme és una d’aquelles esglésies marcades per la mala sort, i el seu arquitecte, Josep Maria Pericas (1881-Barcelona, 1966), és un d’aquells artistes tocats per l’oblit. Reparar el primer és impossible; és part de la història. Fets i conseqüències. El segon té una mica més de remei i en això està treballant Aleix Catasús, autor de ‘Josep Maria Pericas. Arquitecte noucentista’ (Patronat d’Estudis Osonencs), la primera monografia dedicada al personatge, i comissari, juntament amb Josep Maria Claparols, de l’exposició que a la seva obra li dedica el Museu de l’Art de la Pell de Vic.  Paradoxa: anar fins a la capital d’Osona per descobrir Barcelona. Tot i que a favor de qui subscriu, dir que la façana de maó vermell que llueix l’església sempre li va cridar l’atenció. No en va el 1911 el seu ús no era habitual i menys per a un lloc de culte. I és en el seu ús on resideix la modernitat del conjunt: “Tots els esplendors i elegàncies de la més exquisida modernitat” [sic], paraula escrita de Joaquim Folch i Torres a ‘La veu’, el 1912. 

La mala sort del temple té com a cognoms aixecament popular i guerra. Així, la Setmana Tràgica va acabar amb el seu predecessor: el convent de les Jerònimes, i la contesa del 36, amb l’interior del que havia projectat Pericas, tan modern com efímer (només dues dècades). També amb el sepulcre de qui el va recolzar: Joan Josep Laguarda, aleshores bisbe de Barcelona i ara nom d’un dels carrers adjacents a l’església. I protagonista dels frescos que decoraven la capella del Santíssim abans del 36. Després de l’incendi i saqueig del 1909, Laguarda va decidir aixecar, al solar conventual, un temple dedicat a la verge del Carme i ho va encarregar a Pericas, que va voler projectar una reinterpretació moderna del desaparegut i proper convent del Carme. Un altre dels temples amb mala sort i cognom de conflicte, en aquest cas, Bullanga del 1835. Tot i que la seva desaparició total va ser posterior i alguna cosa es va rescatar: el seu portal original llueix en una rotonda de Sant Adrià de Besòs. Així és. ¿Estrany? Una mica, però el com va arribar allà és una altra història.    

El cas és que Laguarda aspirava a reconciliar l’Església i el moviment obrer després de la crema de convents i a convertir la nova parròquia en el símbol de tot allò. Així que va encarregar a Darius Vilàs uns murals ambientats en la processó del Santíssim amb un sacerdot (ell mateix) beneint els feligresos que representaven tots els oficis del barri, el Raval. Van cremar durant la guerra civil, com la resta de decoració a excepció d’alguns esgrafiats i dels vitralls, un dels pocs exemples noucentistes del tema. I “una de les obres d’arquitectura més interessants d’entre les molt belles ab que compta la moderna arquitectura barcelonina” [sic], continuava Folch i Torres en el seu escrit per a ‘La veu’.

Sempre el picot 

També es va salvar el campanar de clara tradició romànica. I és que entre els mèrits de Pericas figura el de “combinar avantguarda i tradició, i ser el millor a l’hora d’interpretar les anades de Josep Torras i Bages, bisbe de Vic i un dels principals teòrics del Noucentisme”, segons el parer de Catasús. El desconeixement del personatge, amic d’Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol i Rafael Masó, és actual, perquè en el seu moment era conegut i reconegut: ell i Rafael Masó van ser els únics arquitectes convocats en l’exposició que el 1911 s’havia de celebrar a París, però es va suspendre, i que reunia obres de Pablo Picasso, Joaquim Torres Garcia i Josep Clarà, entre d’altres. 

Aquest últim, protagonista d’un incident amb Pericas relacionat amb el monument a Jacint Verdaguer. Quatre van ser els finalistes del concurs: Pericas va ser el que més punts va sumar i Clarà, artista de prestigi internacional, el que menys. No s’ho va prendre gens bé l’escultor, que, ofès, va retirar el projecte. El monument de Pericas encara llueix en l’encreuament de passeig de Sant Joan amb la Diagonal. Una cosa que no pot dir cap altra de les seves obres insígnia: la casa Comella, víctima de la cobdícia constructiva. L’original torre d’estiueig cosntruïda a Sarrià va sucumbir al picot el 1973, quan es tramitava la seva catalogació. Una pena.