Va ser a través del poeta anglès John Godfrey Saxe (1816-1887) que va arribar a Europa l’antiquíssima paràbola índia dels sis cecs que topen amb un elefant. Són els seus versos més famosos. És una història alliçonadora. En cada estrofa del poema de Saxe, un dels cecs toca una part diferent de l’elefant –la pota, la cua, l’ullal, la panxa, l’orella i la trompa–, així que el poema s’acaba amb la discussió que, mentre s’allunyen, mantenen sobre com és aquell animal, com un arbre, com una soga, com una llança, com una paret, com un gran ventall o com una serp. Als nens els encanta aquest conte, tot i que, realment se n’hauria de prescriure la lectura als adults. El cas és que sis cecs de Madrid van visitar el novembre passat la paquidèrmica Barcelona. La van palpar. Literalment. Vet aquí les seves conclusions.

La història, per estirar un fil, es pot situar el dia en què Jennifer Font, barcelonina i vident (això últim que no es malinterpreti, no és Madame Jenni i la seva bola de vidre), va llegir un missatge al seu grup de WhastApp d’amics del gòspel. Demanaven voluntaris per acompanyar tres parelles d’invidents de Madrid. Va ser la primera a respondre que sí. Es va empassar la saliva. A Frodo Bolsón se li va posar la mateixa cara quan va fer un pas endavant i va dir que ell portaria l’anell.

Van arribar a Barcelona el 19 de novembre. Eran tres parelles, el Ricardo i la Pauli, l’Alberto i l’Alicia, l’Ana i l’Adalberto, i dos gossos guia. Havien reservat habitacions en una petita pensió de la ronda Sant Pere i allà hi era ella, després de dues nits de gairebé no dormir, la Jenni, amb l’ajuda de la seva parella, el Francesc, en el paper inestimable de Samsagaz Gamyi.

Pensió de ‘cinc bastons’

No era una pensió amb cinc bastons a la Guia ONCE, si és que n’hi ha alguna. Al caure la tarda, no queda ningú a la recepció. S’entra amb un codi de quatre números. No hi ha ascensor. El Francesc va pujar les maletes com si les escales fossin la Muntanya del Destí i, una vegada a dalt, els nostres turistes es van fer amb les mesures de l’habitació a l'estil d’un aspirador roomba. La van memoritzar.

El viatge va consistir a arribar i pim pam, directes al parc Güell. “Gaudí és per tocar”, explica l’Alicia. Del grup, és l’única que conserva una visió residual, menys del 12% al millor dels ulls. És l’encarregada de fer les fotos. No riguin, si us plau. Una de les grans contribucions d’Eslovènia al món de la imatge és l’obra d’Evgen Bavcar,  el fotògraf cec més famós de l’univers.

La d’Alicia  no era la seva primera visita a Barcelona. “De petita em portaven a la clínica del doctor Barraquer”, però de llavors tot el turisme que recorda és “la plaça de Catalunya i els coloms”.

Allà, al parc, les tres parelles van topar amb una de les versions de l’elefant barceloní. Gaudí, amb comptadíssimes excepcions, és essencialment un negoci multimilionari. Fins i tot la gestió d’un parc públic com el Güell és privada. A la Jenni  li van posar pegues per acompanyar-los. Va poder entrar. Va ser una sort per a ella. Els va veure disfrutar. El trencadís, pel que sembla, és literatura eròtica en braille. “Mira, aquest fragment és brillant i aquest altre és mat”. La sala hispòstila va ser un goig, El tritó o drac o el que sigui que vigila l’escalinata, un número de circ. Els sis cecs inclinats cap endavant, en fràgil equilibri, i la Jenni i el Francesc tractant que no caiguessin tots com un castell de cartes.

Gaudí S.A.

La posterior visita a la Pedrera S.A. va ser més difícil encara. La teulada, ja saben vostès, és més endimoniada que una escala de Penrose. Però per a aventura, la visita a la botiga dels baixos de la Casa Milà, amb totes aquestes ceràmiques i plats decoratius. Tot va quedar intacte.

Van recórrer el Raval amb la Jenni i el Francesc, però després, amb altres guies voluntaris o sols, amb l’única companyia del navegador del telèfon, es van llançar a buscar el castell de Montjuïc, el Gòtic, Santa Maria del Mar... Va ser llavors quan van descobrir una altra de les característiques de l’elefant.

Explica l’Adalberto, en conversa telefònica des de Madrid, que a ells no se’ls escapa que Barcelona també canvia. Les olors ho indiquen. “L’aroma d’un bar antic, l’olor d’una merceria, el d’una fruiteria, per descomptat...”. Són sensacions en extinció. Si triguen molt a tornar, en el pitjor dels casos descobriran que Barcelona només fa olor d’Inditex. ‘Eau d’Amancio Ortega’.

Una altra estrofa d’aquesta versió 2.0 del poema dels cecs i l’elefant va ser el contacte amb la Barcelona humana. Sí, d’entrada sembla un d’aquests relats de madrileny coneix català i descobreix que és bona gent, un tòpic, però és que realment va ser així.

“Estàvem a la Rambla una mica perduts i una dona ens va oferir la seva ajuda per orientar-nos”, explica l’Adalberto. Ens va dir que érem davant la Boqueria i ens va oferir recórrer-la. És clienta habitual. Si el trencadís és literatura eròtica en braille, el gran mercat de la ciutat ha de ser directament porno per als sentits. Hi va haver fins i tot tast de formatges. La dona es deia Núria. Des d’aquí li envien una salutació.

Una salutació igual d’afectuosa l’hi envien a l’Antonio, que els va veure una mica perduts al barri de la Ribera. Ells volien anar a la Barceloneta, menjar bombes de patata i carn. A ell li sobrava mitja tarda abans d’anar a treballar, així que els va submergir en el barri mariner ‘comme il faut’, amb els quatre sentits.

D'experiències dolentes en van tenir poques. Només un parell de taxistes malcarats, dels que no deixen pujar el gos guia. Ells, els cecs, tenen els seus trucs. “Al meu marit li dic que s’amagui una mica amb el gos i jo aixeco la mà”, explica l’Alicia. Està feta tot una Claudette Colbert a ‘Sucedió una noche’. L’escena de l’autoestop ja és un clàssic. A l’Alberto, el seu marit, li toca ser Clark Gable. Que no es queixi. No està malament.

El viatge va ser breu. Només quatre dies. Sembla que es van emportar una imatge bastant precisa de l’elefant.