Gay Mercader no surt gaire de la seva mansió campestre, a escassa distància de Girona. No li agrada la gent, diu, l’aclapara i l’avorreix. Amb excepcions, és clar, com la seva nòvia dels últims 13 anys, la Yulia, una ucraïnesa adorable amb qui cohabita de dijous a diumenge i que troba a faltar –o no– de dilluns a dimecres, quan ella es queda al seu apartament de la ciutat: “Aquestes regles les va posar ella, que consti”, diu el senyor Mercader. Quan va a Girona, Gay es consagra, bàsicament, a un parell d’activitats: instal·lar-se al Celler de Can Roca, on s’ha convertit en un membre més de la família, fins al punt que la matriarca del clan el convida als dinars nadalencs; i fer la guitza als independentistes, per qui sent un menyspreu tan irònic com displicent: “M’han d’aguantar perquè ells són covards i jo soc ric. I si algun se’m rebota, l’informo que Òmnium Cultural el va fundar el meu pare a París a finals dels anys 50”.

Malgrat la seva misantropia galopant, si Gay t’agafa estima, ni te’l treus de sobre en la vida ni falta que et fa, perquè és un narrador oral de primera magnitud i, com que quan el veus pot fer dies que no parla amb ningú, la conversa pot (i ha de) durar hores. Durant una època vaig intentar convèncer-lo perquè redactés les seves memòries, però ell assegura que prefereix parlar a escriure; a més a més, li fa vergonya aquell inevitable to d’autobombo que solen exhibir les autobiografies.

Et pots passar un any sense saber res d’ell, però de sobte et sona el mòbil i és Gay, que et diu que et convida a dinar. I acabes en un bon restaurant posant-te les botes amb l’home que va portar a Espanya el rock internacional a començaments dels 70, quan aquí no actuava ni Déu i Franco es mostrava refractari a dinyar-la. Ens vam conèixer el 1978, quan ell era el propietari de la revista alternativa 'Disco Exprés’ (morta el 1980) i jo era un novençà del periodisme pop que pretenia seguir la línia dels seus majors; concretament, la de Diego Manrique i Jesús Ordovás.

Vam començar amb mal peu: per culpa d’uns socis una mica tèrbols, a ‘Disco Exprés’ no sempre es cobrava en la data prevista; una nit en què el retard ens va semblar especialment molest, José María Martí Font i jo vam topar a Zeleste amb un periodista del ‘Tele Exprés’ a qui vam explicar les nostres penes i li vam deixar molt clar que no et podies fiar d’un descendent de l’individu que va matar Trotsky; al matí següent, en la portada del diari: “Gay no paga els seus col·laboradors”. Vam ser injustos, ho sé, perquè la culpa no era seva, però en aquells temps, per a punks, nosaltres. L’home es va enfurismar, però se li va passar ràpidament i ja fa quaranta anys que som amics. La vida és molt rara.

Aprofitant la campanya nadalenca, es rellança el llibre 'Gay Mercader Tour Posters 1971/2017', luxós objecte de gairebé quatre quilos de pes que recull més de 550 cartells dels concerts organitzats entre els dos anys del títol i que és una història il·lustrada del rock internacional a Espanya. En la 2 de TVE li estan preparant un capítol d’'Imprescindibles’, la sèrie de documentals dedicada a herois del nostre temps, i Gay s’atabala davant de la perspectiva d’haver de posar-se a parlar de si mateix. Malgrat tot, després del meu fracàs com a inductor d’unes memòries en les quals fins i tot em vaig oferir a fer-li de negre, li dic que a veure si s’anima a xerrar-nos un llibre de converses. Observo que la proposta no li desplau del tot, però canvia de tema quan apareix el cambrer a preguntar-nos si prendrem vi: “El senyor ja no beu i jo preferia les drogues, però les vaig deixar fa un temps, gràcies. Aigua sense gas, sisplau”.

Quatre hores després es dissol la reunió i el misantrop torna al seu cau. Des d’allà tancarà els seus dos pròxims concerts –va fer com que es jubilava quan va vendre la seva companyia a Live Nation per una suma molt interessant, ¡uns dies abans de la catàstrofe de Lehman Brothers!–, s’enganxarà a diverses sèries de televisió i no tornaré a veure’l fins que em soni el mòbil i sigui ell dient que fa temps que no quedem per dinar. 'I love this guy!' que diuen els gringos.