Segons recorden Amadeu Carbó i Jordi Cubillos en l’acabat de publicar ‘Fins aquí hem arribat’ (Edicions Morera), abans, quan algú moria, un protocol precís es posava en marxa per difondre la notícia que no té res a veure amb les pràctiques d’avui. Algun pròxim al difunt s’encarregava d’informar la parròquia, i aleshores el campaner tocava a morts. El toc de morts era "fàcilment reconeixible per la seva solemnitat i cadència –explica el llibre–. En alguns llocs, i depenent del virtuosisme del campaner, el toc arribava a informar si el mort era un home o una dona, o bé un nen o una nena". Els veïns que havien mantingut una relació més estreta amb el difunt passaven per les cases informant del fet. Si el mort era un nen, igual. D’això se n’encarregaven els amics.
L’hedonisme i la falta d’espiritualitat ho ha canviat tot en les societats riques
Així es feien les coses als pobles i veïnats petits, però la gran urbs no era aliena a aquestes expressions funeràries en comunitat. "A la ciutat, on les distàncies eren més grans, era costum que l’anunci el fes el caminador de la confraria a la qual pertanyia el difunt", escriuen els autors. El caminador cridava la mort a cada cantonada i acompanyava l’anunci amb el toc d’una campaneta anomenada esquella. El costum és antic però no tant: a Barcelona, els caminadors van cridar la mort fins ben passada la meitat del segle XIX. La teoria que recorre el llibre –presentat dilluns al centre cultural La Violeta– és que aquesta mena de pràctiques no només pertanyen a una època passada, sinó a una manera passada de relacionar-nos amb la mort. Ho diu en la introducció: "Ja no s’interactua amb els difunts", es pot llegir. "Ja no convivim amb els nostres difunts".
Un plat per a l’absent
És temps de parlar dels morts. Com cada any, l’1 de novembre se celebra el dia de Tots Sants, i l’endemà el Dia dels Difunts, i com cada any milers de persones acudiran als cementiris a visitar els seus morts, pregar –cada un a la seva manera– i deixar un ram de flors que amb els dies es podrirà. "Les creences populars –escriuen els autors– expliquen que és precisament en aquest moment de l’any quan el món dels vius i el món dels morts es relacionen", però després remarquen que aquesta visita és un ritual desdibuixat, poca cosa respecte al que era costum en altres temps. Es deixava el foc de la llar encesa, es penjaven fotografies en honor del mort més recent de la família, es deixava un plat buit a la taula, s’encenien espelmes per senyalitzar el camí dels difunts. S’hi interactuava. En certa manera s’hi convivia.
Molts costums han desaparegut, han canviat o han perdut el seu significat
“Un dels grans motius per fer aquest llibre –diu Carbó– és que en els últims 50 anys s’ha produït un canvi molt gran en els costums funeraris, tan gran que hem decidit delegar-lo tot a tercers, empreses que ho fan molt bé, sens dubte, però que no tenen cap relació emocional amb el mort. Als països rics hem renunciat a una sèrie de valors i els hem canviat per altres de més buits. Som societats hedonistes, amb un culte exacerbat pel cos viu. Vivim preocupats per menjar bé, per fer exercici, i hem renunciat a l’espiritualitat".
Màscares mortuòries
El nou paradigma no només ha convertit en obsolets els antics costums, sinó que els ha tornat impensables o de mal gust, com la fotografia postmortem o les màscares mortuòries. N’hi ha altres que han perdut el seu significat, com la castanyada –originalment era un menjar funerari, i en alguns casos reunia la família entorn d’una tomba–, i algunes simplement han desaparegut, com el teatre dels difunts. Carbó i Cubillos recorden "la llarga tradició de representacions teatrals que s’acostumaven a fer per Tots Sants", entre les que destacava el’ Don Juan Tenorio'. "A molts teatres de Barcelona la programaven cada any". L’obra de Zorrilla, afegeixen "era programació obligada en l’espai teatral Estudio 1 de TVE".
Tot això és passat. Avui els morts són enterrats i oblidats. Bé: una vegada a l’any es neteja la làpida.