Si pot, Wendy prefereix evitar passar pel carrer de Lancaster. Li trenca el cor veure en què s’ha convertit el que durant sis anys va ser la casa sevar i la dels seus tres fills. Un gran solar ple de runa. Dempeus, en un extrem, tot just alguns centímetres de la que va ser la façana principal dels números 22 i 24 del carrer, el pati del darrere de la Rambla. En aquestes restes encara es reconeix un dels personatges de la versió ‘street art’ del ‘Guernica’ que caracteritzava la finca que, pel seu estat, completament enderrocada, a excepció d’aquest trosset de façana, bé podria passar per bombardejat. Queda també dreta l’esvelta palmera que donava, i encara dona, la benvinguda al petit i castigat carrer, en els últims anys símbol de la ferocitat immobiliària i de la resistència del Raval rebel. Una resistència amb diferents focus i rostres. Un d’ells, el de Wendy, una de les conegudes com Mares de Lancaster, la lluita de les quals va aconseguir el que en principi semblava impossible: un reallotjament per a totes les famílies que vivien al 24, edifici okupat el 2012, fill del 15-M, que es va convertir en càlid –malgrat la seva precarietat– refugi de famílies vulnerables. Moltes d’elles, mares soles amb fills; desnonades sense alternativa.

Abans d’arribar a Lancaster 24, Wendy vivia en una habitació rellogada al costat de la seva filla petita, en aquell moment nounada. Els seus dos fills grans estaven a Sant Domingo. No va poder optar alreagrupament  fins a més tard. “El pis era humit i al senyor que em llogava l’habitació li molestava tot. Fins i tot que escalfés la llet a la nena. Per això, quan em van plantejar l’opció d’instal·lar-me a Lancaster vaig dir que sí. Els pisos estaven fatal, però era molt millor que l’habitació, que tampoc podia pagar”, recorda la dona, de 44 anys, veïna del Raval des del2007, on va arribar de la seva República Dominicana natal sola, “buscant una vida millor”.

“Qui més troba a faltar Lancaster és la nena; ella s’ha criat allà. Va arribar-hi quan no tenia ni un any i se’n va anar amb set. Érem com una família, amb les altres mares i els altres nens. La meva filla ha crescut en comunitat. Si jo me n’havia d’anar a treballar em quedava tranquil·la perquè sabia que la nena no estaria sola. Que si no podia quedar-se amb una, es quedava amb una altra, jugant amb els altres nens”, explica aquesta mare des de la seva nova casa de protecció oficial, amb vista al flamant Born Centre Cultural. Ella volia quedar-se al Raval, sobretot per l’escola de la petita –els fills grans tenen 19 i 14 anys–, però no li van donar opció. “És un quart sense ascensor i no té mobles, però com a mínim és un pis del qual sabem que no ens trauran i, tot i que lluny del Raval, és a Ciutat Vella, que era una de les nostres peticions quan vam ocupar la seu del districte exigint solucions”, recorda la dona, una de les primeres que es va instal·lar al’edifici okupat, i queva obrir-ne les portes a altres mares en la seva mateixa situació.

Més de dos anys d’espera

El juliol del 2015, en una reunió-assemblea amb la llavors acabada de nomenar regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, aquesta els va prometre que no executarien el desallotjament i demolició de la finca, afectada per un pla especial urbanístic impulsat per un privat i pendent d’execució des del 2003, fins que totes les famílies vulnerables fossin reallotjades. Promesa complerta, de fet, malgrat que al tractar-se d’una finca okupada després d’haver sigut ja desallotjada i els seus primers veïns reallotjats, aquestes famílies, amb la llei a el mà, no tenien dret a ser reallotjades. Pero els ritmes de l’administració són de vegades incomprensiblement lents. El setembre de l’any passat, dos anys després de la promesa inicial, i encara sense alternatives reals a sobre de la taula, aquestes mares i els seus fills van ocupar la seu del districte. Exigien reallotjaments “ja”, atesa la degradació de la finca. Aquests –al cap i a la fi i malgrat tot, aquesta és la història d’una (petita) victòria– es van produir una vegada el districte va aconseguir trobar vivendes per a totes les famílies, el 28 de febrer d’aquest any. Al cap de poc temps va començar la demolició, per evitar noves okupacions.

Als seus 69 anys, Montserrat Boltà també vivia al 24 de Lancaster. En el seu cas, sola i “pel seu compte”. Va arribar-hi, també cansada d’anar d’habitació rellogada en habitació rellogada. “Coneixia molta gent del 15-M i em van explicar que havien obert aquest espai, que era sobretot un espai de lluita”, recorda la dona davant les ruïnes. “Espero que conservin la palmera –assenyala–, jo vivia al principal i la veia cada dia des del balcó”. “Al principi hi havia un ambient molt bonic. Teníem una rentadora comunitària, fèiem assemblees cada tarda per repartir-nos les tasques... però la situació cada vegada era pitjor. Jo tenia unes rates enormes a casa meva. Els donava menjar perquè no em toquessin les sabates”, prossegueix la dona, que tenia clar que no volia tornar a viure rellogada. “Estic encantada amb el pis que m’ha tocat, que m’han dit que és per sempre. És a Nou de la Rambla i té dues finestres que donen al carrer”, conclou somrient i convençuda que la solució ha arribat “perquè ara manen dones”.

La regidora Pin argumenta que el pla aprovat per a la zona fa 15 anys i que inclou un aparcament i pisos privats no els agrada, però que “calia desencallar-lo, ja que era pitjor la situació de degradació en la qual es trobava [i encara s’hi troba] la zona”. “Hi havia una part molt perversa en tot això, que era que la decadència del lloc ho feia un caldo de cultiu per a especuladors, a un pas de la Rambla. No podíem deixar que visqués gent en aquelles condicions”, conclou la regidora.