És possible que quan veien els cartells pel carrer la major part dels barcelonins pensessin: «¿Soda Stereo?» Excepte, és clar, si el barceloní era d’adopció, i si venia d’algun país entre el Río Grande i la Patagònia; llavors potser la seva reacció era d’una altra mena: «¡Ah! Soda Stereo». O alguna cosa així. Amb coneixement. Amb il·lusió. Amiga de moltes coses, Barcelona també sent debilitat pels tributs. Tribut a U2, es veu un dia pel carrer. Tribut a Dire Straits. I un dia, en un cartell, Tribut a Soda Stereo. ¿Tribut a què? A Soda Stereo. Però què és Soda Stereo.
Soda Stereo és un lloc comú, en el millor sentit de l’expressió: la banda de rock més popular de Llatinoamèrica als anys 90. Va tenir el poder i la música suficients per seduir durant més d’una dècada els joves des de Mèxic fins a l’Argentina, però especialment de l’Argentina, perquè era d’allà, i era és el temps verbal perquè Soda Stereo és passat: la banda es va desintegrar el 1997 i el seu líder, Gustavo Cerati, va morir el 2014 després de passar quatre anys en coma, víctima d’un accident cerebral vascular posterior a una presentació a Caracas –llavors en la seva prolífica etapa en solitari. Milers d’argentins van fer fila per acomiadar-lo en la seva vetlla. Va traspassar totes o gairebé totes les fronteres, Soda, però mai les d’Espanya. Un altre misteri de la música. Un tribut a Soda Stereo. ¿A Soda què? Stereo.
Una resposta
–¿Cómo te encuentras? –Sin Soda.
Sin Soda era una resposta: la que es donaven els amics Nano Radice, Pedro Botella i Valeria Ballerini cada vegada que es trobaven. Era l’expressió d’una nostàlgia, perquè, com totes les bandes al desintegrar-se, Soda Stereo es va tornar nostàlgia. Radice era músic, Merighi era músic i Ballerini tenia un poder de convocatòria que pel que sembla voreja el que és sobrenatural. Tots tres són argentins i es troben en aquell arc d’edat que generacionalment els vincula a Soda. Poc més es necessitava. Nostàlgia, música, organització.
Sin Soda, aquella resposta, s’havia de convertir, és clar, en el nom de l’homenatge. O tribut. «Tribut, si voleu escriviu tribut, la gent ho entén més per tribut, tot i que és un homenatge». La diferència no és subtil. El tribut és imitador, i si és a U2, per exemple, ha de ser una cosa sorprenentment semblant a U2. L’homenatge és diferent: Soda Stereo eren baix, bateria, guitarra i veu. Sin Soda són dues guitarres (Radice i Merighi) i una veu (Radice). Al barceloní mitjà això no li diu ni piu, però ve a ser el mateix que veure tocar uns Rolling Stones sense bateria.
«El problema és que als bars de Barcelona hi ha moltes limitacions. Per això és un homenatge acústic», explica Ballerini, mànager del projecte. Sin Soda s’ha presentat set vegades des del gener del 2016, sempre a Barcelona, primer en bars i després en petites sales, l’última l’Almo2Bar –les seves profunditats–, a Gràcia, fa un parell de setmanes. Allà, com de costum, van haver d’explicar que no, que no hi havia bateria, i que sí, que era acústic, perquè, com en tot, hi ha puristes. «Sobretot els argentins, són molt exigents». És possible que aquella vetllada a Gràcia hagi marcat un significatiu fi de cicle. Les sales són cada vegada més grans, el públic és cada vegada més gran... «I ens estem plantejant posar-hi la bateria i el baix», diuen. Segur no és. És possible.
D’argentins n’hi ha, és clar, a totes les presentacions, però no són ni de bon tros la nacionalitat majoritària. Soda agradava de dalt a baix de Llatinoamèrica i així és el públic dels seus concerts: perquè Barcelona és això, i és possible. Vint anys després, aquell vast moviment migratori que va dur a la ciutat gent vinguda de tot arreu entre aquelles dues fronteres eloqüents –Río Grande, Patagònia– s’ha forjat els seus propis circuits, tocats sovint amb la vareta de la cosa subterrània. Com una ciutat dins de la ciutat: a vegades es té aquesta impressió. A vegades és un cartell enganxat al carrer, un cartell que diu «Tribut a Soda Stereo».
Que no és tribut, che. Que és homenatge.