Divendres va ser un dia entretingut als Encants. Va arribar a la subhasta matinal d’aquest mercat de segona mà un lot de la mà de Víctor Gómez, cosa que sol ser sinònim d’inesperades sorpreses. Per certificar que l’afirmació no és infundada, només cal recordar que la primera vegada que va aparèixer en aquesta secció dedicada als bastidors de Barcelona va ser quan va recuperar, ves a saber com, un cèlebre goril·la dissecat que durant anys es va exhibir a El Taxidermista de la plaça Reial i que se suposa que va arribar a acariciar ni més ni menys que Ava Gardner. El cas és que aquest divendres, com sense donar-li importància, es va presentar al mercat amb un variat lot en què destacava un capgròs artesanal de Jordi Pujol.

La figura, de fesomia inconfusible per la seva bona factura, compartia espai amb desenes de joguines velles procedents de la col·lecció d’un particular. Pujol, no obstant, era l’estrella. I més quan Víctor es va enfundar la testa i va treure uns bitllets de la butxaca i els va sacsejar en una improvisada representació teatral que va provocar les rialles dels presents. Se’l va quedar Marc Orduña, d’Antigues Matèries, ni per gaires diners ni pergaire temps, ja que va fer el que tècnicament als Encants es coneix com «una passada», o sigui, que ho va recol·locar immediatament amb un pessic de benefici. A aquelles hores no sabien ni Víctor ni Marc que tenien entre mans una peça que a la seva manera ha modelat la història política d’aquest país. (Si tens menys de 18 anys, para de llegir aquí, per favor, perquè aquest text conté fins i tot simulacres de sodomia).

L’anècdota de divendres va ser un vist i no vist. Cert. Però va passar. Total, que quan van arribar els ressons de la conya, tocava, per pundonor periodístic i insanes ganes de xafardejar, estirar el fil, conèixer la procedència de la peça, perquè un cap de Pujol no és una cosa que cada dia surti a la venda. Víctor Gómez, que és qui sap d’on l’ha tret, sosté que és la que feien servir Els Joglars en les seves burles, o, dit d’una altra manera, la que Comediants va encarregar a un artesà a principis dels any 80 i que no van tenir el valor de treure a escena perquè van rebre una trucada d’advertència, així que l’hi van revendre a Albert Boadella. Ho explica ell mateix en una mena de llibre de memòries que per aquesta cantonada ibèrica ha passat bastant desapercebut i que, les coses com són, té moments divertidíssims. El dedicat  aquest cap és un d’ells.

Si és aquesta la testa en qüestió (paraula de Víctor) va ser la que Els Joglars van treure a escena per primera vegada amb motiu de l’estrena de Virtuosos de Fontainebleau, una obra que era un àcid aperitiu de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. El cas és que, tot i  que ficat amb calçador, en l’apoteosi final de la representació apareixia el cap. Era un moment histriònic i molt aplaudit. Acabava de néixer una estrella.

Els Joglars es van acostumar a portar el capgròs d’aquí cap allà, tant si hi havia funció com si nó. Boadella confraternitzava llavors, i molt, amb el PSC. Fins i tot uns anys més tard, el 1993, a vegades s’oblida aquesta dada, es va donar d’alta com a militant. La decadència i caiguda de l’imperi socialista era tan evident i de tal calibre que hauria fet les delícies d’Edward Gibbon, i el director de la companyia va explicar en públic que el moment era greu, que l’aznarato que s’acostava seria catastròfic, així que va fer aquest pas inesperat. Potser el va fer de debò per practicar el quintacolumnisme. El que ve al cas, però, és una cosa que va passar un lustre abans. Ho explica al llibre. 

Va ser en un sopar amb la plana major del partit socialista, amb alcaldes i diversos càrrecs mitjans. Per amenitzar-lo, Boadella va demanar a Jesús Agelet, actor de la troupe, que es posés la testa i anés de taula en taula. Els comensals van aprofitar per reparatir-li els clatellots que no sabien o no aconseguien clavar-li en les sessions del Parlament, però que allà, al restaurant, s’hi veien amb cor. A l’arribar a l’altura de l’alcalde de Lleida, Antoni Siurana, aquest es va posar dret i va simular un nefand coit amb el capgròs. Paraula de Boadella, que cotitza segons opini cadascú. 

Un dels presents se’n va anar de la llengua i ho va explicar després a Pujol en persona (una transcripció literal d’aquella conversa seria avui la repera), cosa que sembla que va provocar un desperta ferro que riu-te’n del de Berenguer d’Entença. La campanya electoral de les eleccions municipals del 1987 va ser a Lleida extremadament virulenta. Ningú que no hagués estat en aquell sopar sabia per què. Convergència va invertir el que mai s’havia vist  a ponent perquè Manel Oronich desbanqués Siurana. Ho va aconseguir a costa de pactes, segons es miri, també bastant nefands, però només va durar dos anys a la cadira. I tot per aquell cap que divendres es va vendre per quatre bitllets, i no dels morats, en una subhasta dels Encants. Barateta. El pujolisme, efectivament, ha mort.