Al Putxet, al carrer de Manacor, 3, segueix dret un palauet dels d’abans. Una d’aquelles residències que la burgesia barcelonina es va fer construir a finals del segle XIX com a torre d’estiueig. Fins aquí res d’especial. L’edifici, d’elegància classicista, té gràcia, però el jardí, selvàtic, amb terrasses i escales que arriben fins al mateix cim del turó que dona nom al barri, és espectacular. I això és el que fa singular un casalot tan senyorial: el verger va enamorar Olga Sacharoff, una de les seves inquilines més cèlebres.
Allà va residir des de 1935 fins a 1950 aquesta dama russa d’alt llinatge relacionat amb els tsars que es va dedicar, amb èxit, a l’avantguarda artística al París d’entreguerres. Una delicada dona d’ulls blaus i exquisida educació amiga de Picasso, Modigliani i Van Dongen que va acabar vivint i morint a Barcelona. I on va posar una mica de color al gris panorama artístic de la postguerra. La setmana que ve una placa en donarà raó. És un dels molts actes de l’Any Sacharoff, el programa dedicat a recordar la seva figura i que té el seu punt àlgid en la mostra que el Museu d’Art de Girona li dedicarà a partir de dissabte.
Sacharoff (1881-1967) va ser un personatge important. Va exposar a tots els salons de París haguts i per haver. I ho va fer amb èxit. Era coneguda i reconeguda. «Hi ha centenars i centenars d’articles elogiosos sobre la seva obra a tot el món durant les dècades dels anys 20 als 40», explica Elina Norandi, comissària de l’any dedicat a l’artista i estudiosa de la seva obra. Compta en el seu haver amb una tesina, un llibre, una tesi i un catàleg raonat dedicats a ella. «És gairebé com la meva àvia», assegura.
Ella es va dedicar al cubisme sintètic que després va evolucionar a un cert primitivisme. I ella va ser, també, víctima d’un cert oblit. «Els va passar a molts artistes que van destacar amb les avantguardes però que després de la segona guerra mundial van quedar perduts». Sacharoff va tenir la sort d’instal·lar-se a Barcelona, on va seguir exposant i obtenint fortuna artística. I quan la fortuna econòmica li va ser esquiva va poder rescabalar-se pintant tota la burgesia barcelonina. Es pegaven per un retrat seu.
Gran amfitriona i cuinera
La seva primera trobada amb la ciutat va ser el 1914, quan hi va arribar amb el seu marit, Otho Lloyd, fugint de la primera guerra mundial. No eren els únics exiliats de pes. Aquí van coincidir amb altres artistes que van escollir Barcelona per refugiar-se: Picabia, Lurencian, Gleizes, Metzinger, Charchoune i el guapo i carismàtic Arthur Cravan. I amb ells es van relacionar. Llavors no hi va haver contacte amb l’avantguarda catalana. Sí amb la vida més ociosa. Billar i escacs al Café Novedades. I combats de boxa. Mític va ser el de Cravan versus Jack Johnson, campió dels pesos pesants, el 1916 a la Monumental. La seva integració cultural a Barcelona va arribar amb la seva instal·lació definitiva. Un primer intent el 1935, i una residència definitiva després de la guerra civil.
La pregunta és obligada, ¿com és que una dona tan cosmopolita com ella es va conformar a viure en una dictadura? «Era una russa expatriada que feia dècades que no veia la família. De fet, no la va tornar a veure mai. Aquí, amb aquesta gent va poder posar arrels i encara que no va tenir mai la nacionalitat, estimava Catalunya i Barcelona», reflexiona Norandi. ¿Quina gent? Artistes, músics i intel·lectuals de l’època, com Eduard Toldrà, Josep i Frederic Mompou, Francesc Costa, Antoni Vila Arrufat, Josep Amat, Gabriel Amat, Rafael Benet, Josep Puigdengolas, Antoni Mataró, Maria Llimona, Enric Monjo, Laura Albéniz, Ángeles Santos...
Molts, membres de la tertúlia La Colla que el col·leccionista Francesc Pérez de Oleguer acollia a casa seva. I molts assidus de la torre del Putxet. Sacharoff era una gran amfitriona i cuinera, i el seu jardí era el lloc perfecte per celebrar-hi des d’obres de teatre fins a paelles, a més de prendre te a la manera russa, amb el samovar com a protagonista.