La Casa Calicó, canyes i altres arreus de pesca des de 1850, que es diu aviat, deixa el Born. No tanca. Se’n va al Poblenou, al carrer d’Àvila, 94, però el Born, cosa que ja no és notícia, sinó una simple reiteració, perd un altre establiment icònic, en aquest cas d’una cantonada de la plaça de les Olles. La culpa, una vegada més, és de la llei d’arrendaments urbans, que li ha fet al ric teixit comercial de part d’aquesta ciutat el mateix que la Luftwaffe a Londres. Quin desastre. Però això, encara que és terrible, ja se sap, ja s’ha plorat. Ara es tracta de fer una última visita a Casa Calicó abans del trasllat, com qui va a la recerca del Roger Willoughby barceloní, deliciós personatge que Rock Hudson interpretava a Su juego favorito i, ¡ves per on!, trobar-se cara a cara amb el capità Quint, ni més ni menys que Robert Shaw a Tiburón, l’únic a qui no li sembla petit el seu vaixell per caçar la bèstia que terroritza Amity Island. Home, és una exageració, sí, però és que Daniel, que ocupa actualment el tron de la saga Calicó, és més Quint que Willoughby. Els ho explico.
Su juego favorito, per si algú no l’ha vist, és una d’aquelles ocasions en què Howard Hawks revisitava la seva pròpia filmografia. És una versió en colors de Quina fera de nena. Willoughby, el protagonista, no només és un extraordinari venedor d’articles de pesca, sinó que també és autor d’una bíblia de referència per als aficionats d’aquest esport. El problema és que mai ha anat de pesca i el propietari dels grans magatzems per als quals treballa l’inscriu en un concurs. És una d’aquelles comèdies que creen en l’imaginari cinèfil llocs inexistents però inoblidables. El llac Wakapoogee, per exemple. Total, que només amb el taulell de Casa Calicó, la primera pregunta per a Daniel és aquesta. Imprudent. ¿Però…, tu pesques?
Tres pams de calamar
És, com es veurà, la pregunta d’un besugo, en la segona accepció que la RAE li dedica al diccionari. Daniel Calicó, fill d’Enric i net de Joan que el 1932 li va comprar el negoci als Borrull fundadors de la botiga, gira la pantalla de l’ordinador que té al costat de la caixa registradora i obre una foto que fa caure d’esquena. Està amb un calamar de tres pams i 1,7 quilos, tret a pols des d’una platja local, amb l’exigent joc de mans i paciència que requereix l’eging, una tècnica de pesca japonesa concebuda en especial per portar cefalòpodes a la taula sense necessitat d’embarcar-se. La pera.
No és que aquella captura fos la versió mediterrània d’El vell i el mar, un pols amb un ferotge marlí, però els calamars són molt murris, molt disposat a perdre una pota a condició que el pescador perdi una captura, o sigui, la quotidiana lose-lose situation dels mars. «Quan el calamar mossega l’ham és molt subtil. A vegades, els més grans semblen des de la canya els més petits. És un lleu tibada. És llavors quan comença la lluita», explica Daniel. Allà, entre rodets Penn Reels, llinyes i salabrets (sànscrit per al que aquí escriu), explica que aquests camaleons del món submarí tenen les seves tècniques de fuga. Infla el cos amb aigua i l’expulsen a propulsió. Un error a l’altre extrem de la llinya, a la canya, una mala interpretació de la resistència que s’ha d’oferir, i adeu sopar.
D’acord, només és un calamar, no un kraken, però de tres pams, moltes anelles a l’andalusa, i és, al cap i a la fi, la confirmació que Casa Calicó no és només una botiga centenària, sinó també un bon port on anar a pescar anècdotes. D’entrada, per exemple, que els pescadors són com els mags, poc donats a revelar els seus trucs, reticents a dir on es poden trobar aquells llobarros que no hi caben en un forn domèstic, que n’hi ha. El bon pescador de canya no és de les xarxes de barca de les que té més por, sinó de les socials. ¿Per què? Per males experiències. Hi havia un grupet, del qual formava part Daniel, que anava calladament a un espigó pròxim com si allò fos la font de la joventut eterna, o sigui, un secret inconfessable. «Un dia va aparèixer una foto a Facebook, de tots nosaltres, en plena jornada de pesca». L’endemà, hi havia desenes i desenes d’aficionats. Un disbarat.
Total, que Casa Calicó se’n va de la plaça de les Olles. Botiga i records se’n van al Poblenou. El cor del Born va ser antigament, per dir-ho modern, un hub, a prop del port, a prop de l’estació de França… Quan l’avi Joan va comprar el negoci, la pesca encara era més una manera d’omplir la nevera que un passatemps, però ja va intuir que acabaria per ser una passió, un tipus d’oci. Però el Born ja no és el que era. Els locals són més desitjats que una bona tonyina. Pugen els preus, i això serà bo per als rendistes en particular, segur, però és dolent en general perquè disminueix la biodiversitat comercial. De Casa Calicó quedarà només l’artesania de les seves portes i, just a la cantonada, una placa que l’ajuntament li va concedir en els anys 90 dins de la campanya postolímpica Guapos per sempre. Que poc que ha durat aquest per sempre.