«Divendres canvio de barri. Divendres posaré, altre cop, tota la meva vida en caixes i canviaré de casa. Deixo Sant Antoni. Deixo tot el teixit que hi tenia: la Babèlia’s gang, el celler, la xarcuteria, els peixaters, la gent de l’Ateneu Layret, els meus veins amb qui fer quedades espontànies... I no em fa tanta recança deixar-ho com sentir que potser ja no estaran allà quan torni.
Divendres marxo del barri perquè els preus del lloguer a Sant Antoni s’han disparat. Perquè a nos-altres ens l’apugen un 30% i perquè és impossible trobar una vivenda digna en què paguis menys de 500 per persona. I això no m’expulsa només a mi, el que està passant a Sant Antoni és una sagnia de veïns, de botiguers que ja no podem pagar els lloguers.
Divendres m’instal·lo en una casa molt bonica per conviure amb una gent preciosa i el projecte em fa moltíssima il·lusió. I sé que Sants és un barri on puc tornar a refer tot aquest teixit d’afinitats. Però d’aquí un any i mig s’acabarà el contracte, ¿i què passarà aleshores? ¿Hauré de canviar altre cop de barri? ¿Tornar a perdre tot el que hagi construït? Com de dificil és articular el teixit social d’una ciutat, dels seus barris, quan els seus ciutadans (especialment els joves) es veuen forçats a ser nòmades...
Divendres marxo de Sant Antoni i no sé si mai hi podré tornar. No per mi, sinó perquè si no fem res per aturar-ho, el Sant Antoni que jo conec simplement no existirà».