Diuen que aquí les primeres rebaixes pròpiament es van celebrar el 2 de gener de 1940 per obra i gràcia de Pepín Fernández, un empresari asturià que es va inventar la «venda postbalanç» a Sederías Carretas, l’establiment que havia obert a Madrid com a antecessor del que serien després les Galerías Preciados. A l’Espanya de l’autarquia, destrossada per la guerra, i amb Europa embarcada en una altra tant o més cruenta, el que el senyor Pepín rebaixava eren metres de tela perquè sastres, modistes i mestresses de casa fessin el que poguessin. Un abric de roba costava llavors cent pessetes; o sigui, un ronyó amb penellons.
S’havien de posar genolleres i colzeres, córrer botons –cap endins, és clar–, sargir mitjons, apedaçar llençols i descosir vores successives; sense Zara ni Primark, els baixos dels pantalons delataven el creixement dels nens igual que els arbres dibuixen cercles concèntrics al tronc.
La subsistència de l’apedaçament va perdurar en un temps en què, al capdavall, la moda tampoc canviava tant. Així, en les rebaixes de gener de l’any 1965, els magatzems Capitol del carrer de Pelai anunciaven «trozos, retales y finales de pieza» dels millors teixits, i El Dique Flotante, al passeig de Gràcia, oferia una gran liquidació de trossos de seda, llana i cotó.
De fet, el concepte de rebaixes clàssic, com a fenomen de masses, amb publicitat, el seu vocabulari (liquidació total, xollo, crema de restes) i la seva litúrgia (la multitud, la poli apostada a l’entrada, el jersei disputat a estirades), és cosa dels anys 60, els de l’arrencada del miracle econòmic, i dels grans magatzems, sobretot des de la inauguració d’El Corte Inglés de la plaça Catalunya, el 1962, i la seva rivalitat amb Galerías Preciados; aquí, Can Jorba.
Allà hi havia María Elba, en aquell entorn de gangues ie-ies amb el preu retolat amb números grans, en concret als magatzems El Siglo, situats també al carrer de Pelai, a l’edifici amb la cúpula de vidre i ferro que ara ocupa C&A, i després a Jorba Preciados. Una venedora diguem-ne especial, una artista. Gemma Tramullas ja la va entrevistar a la contraportada del diari fa un parell d’anys, i s’haurà de tornar a ella més vegades pel magnífic arsenal de fotografies que atresora sobre la història de Barcelona.
Acabada d’arribar de Valencia de Ventoso, a Badajoz, María Elba va entrar a treballar a El Siglo amb 16 anyets. L’encarregat els donava una hora per al dinar de carmanyola, de la qual ella n’emprava mitja amb la seva càmera de fotos: mentre altres companyes xerraven, llegien o feien ganxet, ella les retratava en silenci filant un tresor de la vida petita; el col·lega Carles Cols la va definir amb molt d’encert com la Vivian Maier catalana, la mainadera fotògrafa nord-americana els negatius de la qual van aparèixer de xiripa al magatzem d’un subhaster. També un miracle va salvar els rodets de María de les escombraries.
Asseguda al seu estudi, a l’avinguda del Paral·lel, la fotògrafa i pintora recorda sobretot les jornades extenuants durant el temps de rebaixes, una pallissa que almenys els compensaven amb el pagament d’hores extres: «Algunes nits plegàvem a les 12 de la nit o a la una i el meu pare havia de baixar a buscar-me perquè llavors vivíem per Travessera de Gràcia». Com que s’havia de fer caixa i recollir el que els clients havien desordenat, es prolongaven els horaris habituals, i no estava ben vist que una joveneta anés sola pel carrer a aquelles hores.
«NO VAIG TENIR JOVENTUT»
«No vaig tenir joventut», diu María, que estudiava fotografia i després art a l’Escola Massana a l’acabar el torn durant els 14 anys que va durar la seva experiència com a dependenta. Després, va volar. Recorda amb afecte les seves companyes d’El Siglo i Jorba, amb qui manté contacte a través d’un grup de Facebook format arran de l’exposició de les seves fotografies, fa set anys, que es va fer al Pati Llimona.
¿Les rebaixes d’ara? Ni les coneix ni li interessen. «La gent comenta que ho posen tot molt bé de preu, però jo no hi puc anar per molt barat que sigui». Viu de la pensió, sense gastar i reutilitzant. «Si veig un cargol pel carrer, l’agafo perquè igual…». Els artistes saben reciclar, diu. D’entre el seu arxiu d’imatges, surt de sobte una foto on es llegeix «quincena de la camisa», i María recorda que sí, que a vegades es feien promocions d’aquesta mena, però que el que ella feia eren les rebaixes canòniques, les de gener i d’estiu. Ara, en canvi, vivim en l’'outlet' permanent, en un etern final de temporada sense saber cap on va la nova.