Segona jornada del Segon Congrés Mundial sobre Gaudí. D’aquí al 2026 està previst que se’n celebrin cinc més. El que podria haver sigut un menú acadèmic només apte per a estómacs molt gaudinistes va i resulta ser un estimulant duel d’intel·lectes. Dimecres, Conrad Kent, hispanista i, segons l’organització del congrés, un dels experts mundials més importants en el parc Güell, va deixar la imatge de l’Ajuntament de Barcelona feta un trencadís. Aquest hispanista i doctor per la Universitat de Harvard assegura que això del parc és una «tragèdia», que ha patit un inexplicable maltractament durant els últims 40 anys, no només per ser utilitzat com a escenari de sonades saturnals (en les jornades llibertàries del 1977 només hi faltava Príap en l’orgia que s’hi va organitzar), sinó també perquè, segons la seva opinió, les restauracions que després s’hi han efectuat són indignes d’una obra patrimoni de la humanitat. Els conservadors municipals no s’han pres bé aquesta gruixuda acusació, primer perquè no han sigut convidats al congrés, i, segon, perquè neguen la major. Truquen per queixar-se. El que no saben quan despengen el telèfon és que en la jornada de dijous hi va haver una altra ponència demolidora, en línia amb la de Kent. És un milfulls de polèmiques que se solapen. Amb Gaudí, el petroli de Barcelona, acostuma a passar.
La ponència d’ahir sobre el parc Güell va ser una sorpresa d’última hora. Un conferenciant va caure del programa per motius personals i això va donar a María Eugenia García l’oportunitat d’exposar la seva recerca sobre el banc ondulat del parc, concebut per Gaudí, però executat per un altre geni extravagant, Josep Maria Jujol, col·lega i estret col·laborador del de Reus. «¿No li he donat carta blanca?, doncs endavant, home, endavant», li deia Gaudí a Jujol, i això que aquest, expert en trencadís, també era un home de caràcter, d’aquells que imposen respecte. En les seves memòries, Oriol Bohigas, que va ser alumne seu, recorda com els renyava a vegades a classe. «¿Però vostè no sap llatí i vol ser arquitecte?». Vaja, per anar canviant de carrera.
El cas és que Jujol li va fer cas a Gaudí i es va posar mans a l’obra. Aquell banc va acabar sent molt més que un seient. La beateria de Gaudí és de sobres coneguda. El trencadís del banc incloïa en la seva versió original un conjunt de discretes inscripcions que haurien fet les delícies de Dan Brown. Eren un críptic cant a Maria, amb porcions estratègicament col·locades al revés, perquè les llegís la Mare de Déu des del cel, gairebé com ambigrames. També hi havia ceràmiques pacientment treballades per mans artesanes, perquè com un braille de la fe es poguessin acariciar les espines i els claus de Crist. Segons la professora García, d’aquell relat místic només en queda una cinquena part i, cosa que enllaça amb el disgust que ha tingut per sorpresa l’ajuntament de la ciutat, les restauracions fetes ho han ignorat.
En el rosari d’assajos que va publicar amb el títol La guerra contra el cliché, l’escriptor anglès Martin Amis va incloure una d’aquelles frases que des d’aleshores, i això va ser el 2001, per enginyosa corre de blog en blog. «L’única prova que tenim de l’existència de Shakespeare, a part de la seva obra literària, és el retrat d’un home amb pinta de beneit», va dir Amis. Gaudí és en aquest sentit l’antítesi de Shakespeare. És un geni no només conegut per les seves obres. També la seva vida és un llibre obert. En el congrés, ja que hi som, s’ha presentat fins i tot una fotografia inèdita de Gaudí, jove, amb 26 anys, gens beneit, més aviat com si anés sobrat de confiança, amb l’aspecte de Capità Nemo de l’arquitectura, convençut de la seva visió. Això ve al cas perquè, com va explicar García a la seva ponència, Gaudí va passar 20 anys de la seva vida al parc Güell. Allà el va enxampar la Setmana Tràgica. Allà es va refugiar. Se l’ha d’imaginar dret, a l’esplanada, un mirador excepcional sobre la ciutat, on el fum aquells dies no sortia de les fàbriques sinó de les esglésies. La Sagrada Família no s’entén sense el context de l’època, i el que implica el deteriorament del parc Güell és una mica això, una amnèsia, una pena.
L’empipada municipal
Maria Lluïsa Aguado és la responsable municipal de Patrimoni. És arquitecta i restauradora, per exemple, del Saló de Cent. Lamenta profundament la polèmica. «No és cert el que s’ha dit al congrés. Les nostres intervencions en el trencadís són gairebé quirúrgiques». La qüestió, segons Aguado, és que Gaudí va fer servir en aquell banc un material mortal, probablement conscient que necessitaria posteriors reparacions. No respon, és clar, dels disbarats que s’hi van poder cometre en anys anteriors, però sí que avala, per exemple, la intervenció que a finals dels anys 80 i principis dels 90 van portar a terme el duo Martínez Lapeña i Elías Torres, la que en el congrés han criticat amb fúria Kent i García. Aguado, per cert, avisa que pròximament restauraran la cara exterior del banc.