Que quedi clar que el pavelló Mies van der Rohe de Barcelona és una de les millors obres de l’arquitecte que li dóna nom, si no és la seva obra mestra. I que quedi clar també que l’arquitecte en qüestió no és qualsevol arquitecte, sinó un dels considerats pares de l’arquitectura moderna. Dues apreciacions que no impedeixen que quan els convidats per la fundació que el custodia arriben a Barcelona i agafen un taxi amb l’espai per destí, la resposta del conductor sigui la majoria de les vegades: «Mies van der ¿què?». Així que els forans assidus opten per donar la font de Montjuïc com a referència per arribar-hi.

L’anècdota l’explica Miriam Giordano, membre de la fundació, i ve a tomb de la campanya que volen llançar per donar a conèixer tant l’edifici com el seu autor quan es compleixen 30 anys de la reconstrucció del pavelló. «Volem aprofitar l’aniversari perquè el màxim nombre possible de persones coneguin l’espai i entenguin la seva rellevància». Però no solament hi haurà projecte de difusió, també hi haurà festa d’aniversari, l’1 de juny, amb presència institucional i de tots aquells que van participar en la seva recuperació i participen en el seu funcionament. L’acte inclourà una instal·lació artística de Luis Martínez Santa-María i un espectacle de dansa de Toni Mira. El seguiran quatre dies de portes obertes i un programa que inclourà art, música, cine i més dansa. A més d’un simposi professional.

La data festiva no és casual sinó que coincideix amb el dia que es va inaugurar el Pavelló el 1986, encara que en realitat s’hauria de parlar de reinauguració, perquè la seva verdadera inauguració va ser el 1929, com a pavelló alemany de l’Exposició Internacional del 1929. L’espai va ser encarregat a Mies van der Rohe per la República de Weimar amb l’objectiu de transmetre la modernitat del país a través de l’arquitectura. I ho va aconseguir. L’arquitecte va fer tota una declaració de principis: radical simplicitat estructural i ús de nous materials: acer i vidre.

90.000 visitants

El que ara és una icona de l’arquitectura moderna i una referència mundial del disseny va tenir llavors un fort impacte. No en va en les mateixes dates que s’erigia aquesta nova manera d’entendre l’arquitectura, es construïa el Palau Nacional, edifici als antípodes de l’espai de l’arquitecte alemany per disseny i concepte. Tant aquest com aquell tenien caràcter efímer, però mentre el Pavelló va ser derruït el gener del 1930, el palau es va poder salvar de la piqueta.

Després de la destrucció va créixer el reconeixement per l’obra en l’imaginari de l’arquitectura moderna. I als 50, quan Mies van der Rohe ja era una estrella i el pavelló, una peça clau en la seva trajectòria, Oriol Bohigas va plantejar la reconstrucció, però la política no ho va permetre fins al 1983. El 1986, després d’una profunda recerca del mateix Bohigas, juntament amb Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos, es va aixecar al mateix espai que l’original: «Es va adaptar a les tècniques actuals, com la coberta, que es va fer de formigó armat; però en els temes conceptuals, com la utilització dels materials, es va treballar com ho feia Mies van der Rohe, és a dir, escollint i mirant molt tots els detalls», puntualitza Ivan Blasi, coordinador de l’espai. Entre les anècdotes hi ha el viatge per mig món a la recerca d’ònix daurat, material utilitzat per l’arquitecte i als 80 difícil d’obtenir. Al final es va haver de reobrir una pedrera de l’Atles algerià per aconseguir-lo.

L’edifici va renéixer i va néixer la Fundació Mies van der Rohe per protegir i estudiar el llegat de l’arquitecte alemany, a més de reflexionar sobre l’arquitectura contemporània. Així, la institució és responsable del prestigiós Premi Mies van der Rohe, i de múltiples activitats culturals que acull el pavelló. Un espai que suma 90.000 visitants a l’any i que no té director des del mes de juny passat. «Hi ha un concurs públic en marxa que es resoldrà a temps per a la celebració», asseguren des de la fundació.