Tot i que el dia es va llevar lletós, amb ànim de pluja, el cel va aguantar l’estona suficient abans de trencar per no fastiguejar el pla. Es tractava de poder treure la barca, un dels dos bots de rems que Mark Redden (Dublín, 1979) guarda a la platja de la Mar Bella, al costat de l’espigó. Una espècie de canoes que fabrica ell mateix, amb les seves pròpies mans i ni un sol clau.

Les embarcacions en qüestió es diuen currachs i són típiques del seu país, sobretot de la costa oest d’Irlanda i de les illes Aran, on la seva construcció es remunta a la nit dels temps. En els orígens, l’esquelet es revestia, primer, de cuir sotmès a un tractament especial i, amb el temps, de lona enquitranada perquè pogués suportar el brau onatge del nord. Mark Redden és un dels pocs artesans al món que encara en fabriquen, de fusta, sí, però amb la sobrecoberta forrada avui d’una cosa més sofisticada: el niló balístic.

A l’aigua, doncs, mirant de cua d’ull els núvols. Lleuger i de línies fines, el currach deu ser un parent llunyà de la trainera del Cantàbric, i encara que s’ha de posar rems a l’assumpte, la veritat és que el bot neda veloç com una anxova lluny de la llauna. Tan veloç i alegre que no desairaria l’acordió ni una vella cançó de boga si no fos perquè la dispar tripulació no comparteix cap lletra; a saber: el timoner, irlandès; la fotògrafa de popa, finlandesa; i noruec el remer major, un forçut que respon al nom d’Audun i amb qui el patró surt a navegar un parell de vegades per setmana. «'Erramillete, erramillete, Santurce, Bilbao, Portugalete...'».  

De la Mar Bella a la platja del Bogatell, anada i tornada, el falutx completa la passejada en un tres i no res gràcies a la seva estructura. «Al no tenir quilla, hi ha menys fricció», explica Mark Redden, que va aprendre a construir-ne a Oughterard, a prop de la badia de Galway, d’un mestre calafat que li va fer mostrar les palmes abans de contractar-lo. «Et faré un parell de mans, nano», sembla que li va dir.  

REDUCTE D'ARTESANS

Des que es va establir a Barcelona, deu fer uns vuit anys, Mark Redden ja deu haver construït una vintena de barques, encara que només set s’han quedat a la ciutat: una d’aquestes barques, per cert, pot contemplar-se penjada del sostre del Pub McCarthy’s, al número 44 de la Via Laietana. Pel que fa a la resta, la majoria són en mans de compatriotes, que han posposat la ja clàssica regata de currachs del dia de Sant Patrici, patró d’Irlanda –va ser dijous–, al mes de setembre, quan la meteorologia serà més propícia.

En realitat, això de construir bots és una manera molt digna i vocacional de completar els seus ingressos com a pintor i escultor (www.markredden.com) perquè és sabut que els temps no són propicis per a la lírica, si és que alguna vegada ho han estat. La vida de l’artista ja és una mica això, remar a contracorrent. O potser una cosa –la fusta, el seu tacte, la ductilitat– el porta a l’altra: hi ha alguna cosa espiritual en el fet de treballar amb les mans, i ell mateix és qui s’arma els bastidors que sostenen els seus llenços.  

En una nau del passatge d’Espronceda –un reducte interessant al barri de Navas on conviuen diversos artesans–, Mark Redden construeix els seus currachs. Allà doblega els llistons de faig mitjançant una màquina de vapor que fa unes bafarades que només li donen 30 segons de marge per modelar-los corbant les costelles, el que serà el costellam de la barca. La fusta sobrera es transforma en escultures, de vegades de formes subtils, com volutes de fum.

Per poc que un bussegi en la seva obra, el mar sempre n’emergeix –una balena, una barcassa, un naufragi, un ham, estranyes criatures sorgides dels fons marins–, potser perquè l’artista, amb un avi faroner i l’altre pescador, porta el salnitre ficat a les venes. El salnitre de l’Atlàntic, de l’illa maragda.